La capacitat abstractiva i els laments subjuntius.

La nostra capacitat d´abstracció ens permet superar les nostres limitacions biològiques, visuals o auditives, afinar els nostres judicis morals, lògics i empírics, garbellar els nostres talents naturals, corregir els resultats de la nostra maquinària biològica, que no és el millor disseny del món (...), una màquina plena de disfuncions i poc elegant, però que, això sí, funciona força bé. (...)

Elaborem pensaments complexos, corregim judicis i comparem arguments que recauen sobre societat hipotètiques, experiències passades, institucions inexistents o solucions a problemes que encara no s´han donat. En totes aquestes activitats són importants els judicis contrafàctics, conjectures sobre què succeiria si en lloc d´A s´hagués donat B."El que podia haver estat i no va passar": els laments subjuntius serveixen per compondre boleros, naturalment, però també per establir relacions causals, per conèixer el món. (...) Quan planegem (un edifici, una institució, la nostra casa, la nostra ment), abans de començar ja hem avançat que si fem això i allò passarà allò altre, el projecte es materialitzarà. Tot això és possible sense que nosaltres "visquem" res; són les nostres teories, les nostres idees, les que experimenten per nosaltres. S´arrisquen i sucumbeixen les nostres teories, nosaltres no. Una cosa que, per descomptat, ens ha servit en la ciència i també ens serveix quan gestionem les nostres emocions, la nostra felicitat. O si més no, ens hauria de servir. Una operació pilotada per la raó. O, si més no, copilotada.

Félix Ovejero, Emociones razonables, Claves de razón práctica, nº 203, junio 2010


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"