Impressió, sol naixent.


Impressió, sol naixent by Calude Monet
Nó és infreqüent que una desfeta es converteixi en una victòria, o que un qualificatiu denigrant s’assumeixi amb orgull. Els impressionistes van adoptar com a moviment propi el judici despectiu que el crític Louis Leroy va dedicar a la mostra independent, alternativa al saló oficial, protagonitzada, entre d’altres, per Renoir, Degas i Monet. A Leroy, sobretot, l’havia irritat el quadre de Claude Monet Impressió, sol naixent. Va escriure que es tractava, no d’una pintura, sinó d’un dibuix preparatori, un esbós que no definia el que pretenia captar. Això li va permetre parlar, amb sarcasme, de “l’exposició dels impressionistes”.

Leroy tenia raó en una cosa: la pintura de Monet, que es convertiria en una de les més cèlebres de l’art modern, no definia. No definia les línies, no definia els tons, no definia els contorns. Escandalitzava perquè anava en contra dels cànons tradicionals. Però, en realitat, el més escandalós és que posava en evidència la impossibilitat humana de capturar la llum. Únicament el nostre ull interior està en condicions de conviure amb la llum; els nostres sentits, en canvi, la persegueixen inútilment: ella és sempre una mica més enllà del que nosaltres veiem.

La pintura que enyorava el crític Louis Leroy era una representació que contenia la falsa captura de la llum. No obstant això, feia temps que alguns pintors no es conformaven amb aquesta falsedat. A l’època, el més recent era William Turner, però a la llunyania sempre apuntava l’inconformisme de Leonardo da Vinci, amb els seus chiaroscuros i sfumatos, que es dirigien al cor de la qüestió. El desconcertant -el 1873- quadre de Claude Monet mostrava l’aurora taronja i morada sobre el port de Le Havre. Era la meravellosa desfeta de la pintura enfront de la llum.

Rafael Argullol, La captura impossible de la primera llum, Ara 20/06/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.