Consilience.



Darrerament m’he trobat en diversos projectes on es constata un problema que semblava haver caigut en l’oblit: el de la unitat del coneixement. Potser no se l’anomena així, perquè sembla passat de moda, fins i tot imperialista i reaccionari, però s’hi arriba igualment a través de la constatació dels límits, cada cop més estrets, de les disciplines, ja siguin teòriques o pràctiques, en les quals estem formats. Qualsevol problema, avui, necessita múltiples entrades. Però com obrir-les si la nostra formació és, cada cop més, de via única?


Tots tenim guardada, al fons del nostre substrat cultural, la imatge de l’arbre del coneixement. És l’arbre del pecat. L’arbre de la vanitat. L’arbre que encén el desig. L’arbre de la sistematicitat. La perillositat dels seus fruits i la seva estructura vertical i jeràrquica n’han fet la imatge de l’anhel humà de totalitat. De baix a dalt, del fons de la terra fins a acariciar el cel, d’on nien les bèsties fins a la casa dels déus, l’arbre del coneixement és un sistema ordenat que ho reuneix tot.

La modernitat va expandir sobre el món sencer les seves ciències alhora que talava arbres i desforestava terres. Els sabers es van autonomitzar, els llenguatges es van alliberar i els punts de vista es van multiplicar. Però, com els arbres talats per fer màquines i produir energia, les disciplines es van fragmentar, especialitzar, segmentar... I la filosofia, que cultivava aquella unitat, va quedar reduïda a deixalla o a esquelet. Pensaven, alguns, que la mala herba creixeria, alliberada de l’autoritat dels arbres. Però ara, més que mala herba, som plantetes de laboratori ben alineades i programades genèticament per acomplir una sola funció i morir sense reproduir-nos ni hibridar-nos.

Nostàlgia de l’arbre del coneixement? No es tracta d’això. No es tracta de restaurar la unitat perduda sinó de retrobar la capacitat d’abordar problemes comuns. L’any 1998, el biòleg nord-americà E.O. Wilson va publicar el llibre Consilience: la unidad del conocimiento. Lluny de proposar una unitat sistemàtica i formal del coneixement, feta per filòsofs professionals, Wilson mostra que els problemes fonamentals del nostre temps necessiten conceptes i desenvolupaments per als quals cap ciència particular té la resposta. En els extrems d’aquests problemes, el jo i el món. Ni l’un ni l’altre disposen ja d’un sol llenguatge que pugui dir-los. Com reunir-los sense unificar-los en un de sol?

Potser els que van imaginar l’arbre del coneixement es van oblidar d’una cosa: que els arbres no creixen sols. La unitat del coneixement que avui podem retrobar ja no serà la de l’arbre únic sinó la del bosc, on els arbres es toquen, s’enreden i s’abracen per baix i per dalt, entre les bestioles i ben a prop, ja no sabem si del déus, però sí dels elements.

Marina Garcés, La unitat del coneixement, Ara 21/06/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.