L'independentisme explicat als meus fills.

Sant Pol de Mar és un poble típicament català. Amb el seu restaurant conegut arreu del món on s’ofereix un menú de crisi a 149€, iva inclòs. Amb la típica fira on qualsevol manifestació reivindicativa pot tenir cabuda, des de les medecines alternatives més frikis fins a les proclames més agosarades dels indignats. És el típic poble català on un alt executiu li agrada passejar pels seus carrers i ser confós amb un bolxevic postmodern, És el típic poble català on les estelades pengen de les finestres de la majoria de les cases i la bandera espanyola mai no apareix penjada del balcó de l’ajuntament perquè se l’han oblidat a la tintoreria, És el típic poble de Catalunya on governa CIU i l’oposició d’esquerres només serveix per fer-li el passadís. Sant Pol és un típic poble català on els veïns i els propietaris de segones residències estan obligats a tenir un gual que no tenen ni han demanat i pagar uns impostos per un gual inexistent o que mai no utilitzaran. És un poble català típic on les reclamacions dels afectats se les passen pel folre i on l’oficina d’atenció ciutadana és una oficina d’atenció al ciutadà però que no fa res perquè les reclamacions arribin on han d’arribar. Sant Pol de Mar és el típic poble català on el visitant quan arriba quasi es mareja perquè està obligat a donar la volta a una rotonda on una gran estelada penjada a dalt li dóna la benvinguda. És el típic poble català de principis del segle XXI on es fa pedagogia de l’independentisme vagis on vagis i s’ensuma independentisme siguis on siguis. Sant Pol és ara mateix un microcosmos de la Catalunya actual on qualsevol reclamació particular es considera una minúcia egoista, ajornable fins aconseguir un objectiu més noble. Per tant, això m’obliga a proclamar la República Independent de mi mateix perquè penso que serà la millor manera que les meves reivindicacions siguin escoltades:he decidit a partir d’ara deixar de pagar impostos a l’ajuntament de Sant Pol. Demanaria, això sí, assessorament jurídic a algun expert en qüestions secessionistes. Senyor si us plau López Tena, “una solución quiero”.

Manel Villar

Comentaris

FILOSOFIA PARA LA BUENA VIDA ha dit…
Tinc una sensació gairebé semblant...
1 d’octubre del 2012, a les 23:32
Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

text 16: Albert Camus, La Peste

Imatge
No he leído nunca un homenaje a la gente de medicina mejor que este intercambio en La peste entre Tarrou, el escéptico comprometido, miliciano en la Guerra Civil española, que va a emprender su última batalla organizando un grupo de voluntarios para apoyar a los servicios sanitarios, y Rieux, el joven doctor que, impávido, se juega la vida desde la mañana a la madrugada visitando a los apestados. Hablan de jesuita Paneloux, que predica que la peste es un castigo divino: "—¿Qué piensa usted del sermón del Padre Paneloux, doctor? La pregunta había sido formulada con naturalidad y Rieux respondió con naturalidad también. —He vivido demasiado en los hospitales para gustarme la idea del castigo colectivo. Pero, ya sabe usted, los cristianos hablan así a veces, sin pensar nunca realmente. Son mejores de lo que parecen. —Usted cree, sin embargo, como Paneloux, que la peste tiene alguna acción benéfica, ¡que abre los ojos, que hace pensar! —Como todas las enfe...
Més informació

No som res.

Imatge
Sobradas razones para afirmar que no existes La paradoja de la sorites o paradoja del montón de los filósofos megáricos reza así: supongamos que tenemos un montón de mil granos de trigo. Si apartamos los granos uno a uno, ¿en qué punto cesa de ser un montón? ¿Cuándo un montón deja de ser un montón? Algo similar ocurre con el ser humano. ¿Cuándo se deja de ser humano? ¿Cuándo se empieza? ¿Dónde trazamos la frontera? ¿En qué punto somos nosotros si físicamente apenas no existimos, biológicamente estamos siendo continuamente sustituidos y psicológicamente somos incapaces de objetivar nuestro lugar en el mundo? ¿Cómo podemos siquiera considerar que estamos vivos si nos pasamos gran parte de nuestra vida durmiendo o actuando bajo la férula de nuestro piloto automático mental? ¿Cómo afirmar que somos libres si bailamos al son de la química, la genética y la física? En qué nos diferenciamos biológicamente de otras especies vivas, o incluso de una mesa de madera, que en palabras del neur...
Més informació