Essencialisme, historicisme i identitat nacional.


L’essencialisme metodològic pot basar-se en el mateix argument historicista que portà a Plató a formular el seu essencialisme metafísic, l’argument d’Heràclit segons el qual les coses canviants es resisteixen a tota descripció racional. És justament per aquest motiu que la ciència o el coneixement romangui idèntic a si mateix: una essència. Història, és a dir, la descripció del canvi, i essència, és a dir, allò que no canvia durant el canvi, apareixen aquí com conceptes correlatius. Però aquesta correlació té encara encara un altre aspecte: en cert sentit, l’essència també pressuposa canvi i, per tant, història. Perquè si aquell principi d’una cosa que roman idèntic o incanviat mentre la cosa canvia, és la seva essència (o idea, o forma, o naturalesa, o substància), llavors els canvis que sofreix la cosa treuen a la llum els diferents aspectes, costats o possibilitats de la cosa i, per tant, de la seva essència. D’acord amb això, l’essència pot ser interpretada com la suma o la font de les potències inherents a la cosa, i els canvis (o moviments) poden ser interpretats com la realització o actualització de les potències amagades de la seva essència. (Aquesta teoria és originària d’Aristòtil). D’això se segueix que una cosa, és a dir, la seva essència incanviable, només pot ser coneguda a través dels seus canvis. Si, per exemple, volem saber si una cosa determinada està feta d’or, hem de colpejar-la o provar-la químicament, i amb això canviar-la, descobrint, per tant, algunes se les seves potències amagades. (...) Aplicant aquest principi a la sociologia, desemboquem forçosament en la conclusió que l’essència o el caràcter real d’un grup social, només pot revelar-se, i ser conegut, a través de la seva història. (...) de fet, conceptes sociològics com l’Estat japonès o la Nació italiana o la Raça ària no poden ser interpretats més que com conceptes basats en l’estudi de la història. (...)

Si bé és cert que l’essencialisme ha estat introduït perquè ens permet descobrir una identitat en les coses que canvien, també ho és perquè ofereix alhora alguns arguments més poderosos a favor de la doctrina que defensa que les ciències socials han d’adoptar un mètode històric; és a dir, a favor de la doctrina de historicisme. (pàgs. 46-47)

Karl Popper, La miseria del historicismo, Alianza, Madrid, tercera edició 1984

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"