Filosofia i desorientació (Marina Garcés).





Els que tenim poc sentit de l’orientació necessitem mapes. Actualment, però, és la humanitat sencera qui necessita redibuixar els seus mapes. Hem vist el globus, blau, des d’enllà del cel. Coneixem cada píxel del planeta des de les petites pantalles dels nostres estris tecnològics. Però no sabem on anem. Per això reneixen els líders i els gurus. Homes de veu forta i cabells insolents. Venedors de receptes. Salvadors d’ànimes, de cossos, de pobles i de planetes. En temps de desorientació, imposar un rumb és molt fàcil. I seguir-lo encara més. Com les rates darrere el flautista, les societats tornen a fer fileres perseguint encanteris.

Oblidem, així, que els mapes es dibuixen trepitjant la terra i mirant els estels. Descobrint, contrastant, explorant, la terra es posa en moviment i nosaltres amb ella. Cada pas redibuixa un mapa inacabat. Reaprendre a veure el món és avui la tasca política principal que el sistema polític oficial i les seves veus mediàtiques no només ignoren sinó que sistemàticament impedeixen. No busquem guies, siguem cartògrafs. Dibuixem nosaltres els mapes del tresor. Per fer-ho ens caldran brúixoles. Referències compartides capaces de reimantar el present.

Ens diuen que pot passar qualsevol cosa, que som a les portes d’un futur inimaginable. I que ens preparem, per al pitjor o per al millor, però sobretot per adaptar-nos-hi. No és veritat. Són arguments premeditats per deixar-nos en mans dels que saben molt bé on volen portar-nos. Però tots en tenim, de mans i capacitat per imaginar i definir el sentit del que passa també. I de canviar-lo. El que costa, avui, és establir relacions perquè és com si els paràmetres de tot el que coneixíem s’haguessin desconjuntat. D’aquí les posicions reaccionàries, que busquen refugi en referents coneguts i inqüestionables. D’aquí també els rebrots autoritaris, animats per aquells, cada cop més, que busquen una direcció clara. D’aquí, finalment, tants símptomes d’un malestar cada cop més gran, que sovint es pateix de manera patològica, en silenci i en solitari.

Una de les causes més importants de la nostra impotència col·lectiva és, doncs, la dificultat per establir relacions: entre el que fem i les seves conseqüències, entre el que sabem i el que pensem, entre la informació i la realitat, entre el present i el futur, entre el jo i el nosaltres, entre l’aprenentatge i les capacitats reals, entre la vida privada i la vida pública... El filòsof francès Jean-François Lyotard celebrava, en un llibre important de 1979, La condició postmoderna, que per fi ens estàvem alliberant del sentit únic que les grans narracions històriques imposaven a la nostra experiència possible del món. Quinze anys després, el seu conciutadà Jacques Derrida començava un llibre sobre Marx reprenent la frase, ja més angoixant i fantasmal de Hamlet, “El temps està desconjuntat”. Entre aquests dos llibres s’inscriu el gir de la nostra actualitat: de l’alliberament a la desorientació. Voldria aprendre a viure, diu Derrida a les primeres pàgines, i és alhora impossible i necessari.

Aquesta nova sèrie d’articles mensuals que avui començo proposaran brúixoles que ens ajudin a moure’ns entre aquest impossible i aquest necessari. Les brúixoles són uns estris fascinants. El que m’agrada més és que la certesa amb què apunten cap a un suposat nord no esborra els irregulars paisatges reals ni el tremolor de l’agulla, que es mou amb la inestabilitat del nostre pols en agafar-la. Aquesta relació entre irregularitat, fragilitat i certesa pot fer que un territori amenaçador es torni transitable i que dos punts desconnectats arribin a relacionar-se d’una manera que haurem de trobar o d’inventar. La brúixola no dona totes les respostes, només una indicació a partir de la qual establir relacions possibles entre el que és necessari i el que és impossible.

Marina Garcés, Geografies de l'alliberament, Ara 22/02/2017

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.

Nòmades.