Zorra.

Pots amenaçar-me. Dir que em vols veure morta. Pots rebaixar-me. Atemorir-me. Menysprear-me. Vinga, digue'm zorra. Ja no és un insult. Així ho ha decidit el jutge Juan del Olmo, de l'Audiència Provincial de Múrcia, rebaixant la condemna d'un any de presó a vuit dies de localització permanent a un home -ja condemnat anteriorment per maltractaments- que li va dir zorra a la seva dona i que va assegurar al fill de tots dos que la veuria al cementiri en una caixa de pi.

Digue'm zorra. Digue'm que et pertanyo, que sóc teva, que no tinc voluntat ni potestat. Digue'm que ets superior. Que el meu lloc no està al costat teu. Ni ocupant els treballs que tu podries exercir. Ni brillant més que tu en la meva professió o guanyant més diners dels que tu portes. Digue'm que sóc inferior, que només serveixo per follar, parir i cuidar de tu i dels fills. Com totes les dones. Digue'm que tot ho faig malament. Que no serveixo per a res. Que sóc estúpida, inútil i ignorant. Digue'm que he de ser submisa. Obedient i callada. I rendir el meu cos al teu desig. Per al que tu vulguis. Quan tu vulguis… Sempre teva.

Va, torna a dir-me zorra. ¡Crida-ho ben fort! Que tothom ho sàpiga. Així, escopint cada lletra. Sentint-te poderós a l'allargar i delectar-te en la rudesa d'aquesta doble erra. ¿Quants homes corejaran aquest insult que resulta no ser-ho? ¿Quants homes creuen, en el fons, que les dones som unes zorras?

Emma Riverola, Digue´m `zorra´, El Periódico de Catalunya, 05/10/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"