Vattimo: un Heidegger d´esquerres.

Martin Heidegger

De la lectura esquerrana de Heidegger extrec la idea d’un poder social que no es funda en principis metafísics. Per sort, no tenim la veritat i, per tant, podem viure en democràcia. Una democràcia no és possible on hi ha veritats absolutes sobre la convivència. Solament una concepció de l’ésser com a esdeveniment i no com a estructura metafísica pot adir-se a una societat democràtica. Si volem ser lliures, tots els principis han de ser negociables. Perquè, en cas contrari, qui estableix quins són negociables i quins no?

Gramsci parlava amb freqüència del marxisme com a filosofia de la praxi, que és com en deia als seus quaderns de la presó per poder passar la censura feixista. La veritable filosofia de la praxi, més que el marxisme, és Heidegger. Perquè pensa l’ésser no com allò que hi és, sinó com un esdeveniment, una obertura en la qual s’il—lumina una època històrica. És més fàcil pensar democràticament si ets heideggerià radical que si ets metafísic en sentit absolut. Com a heideggerià d’esquerra, penso l’ésser com a esdeveniment i, si faig política, intento construir una societat que no cometi l’error metafísic de fundar-se en principis absoluts i objectius.

Però, seguint Heidegger, no podríem derivar igualment cap a la dreta?

Fundar una posició política sobre una tesi ontològica tan general ens pot portar també a una posició feixista. N’hi ha prou de recordar que Heidegger havia estat nazi. Però la relació entre la reflexió filosòfica i la política sempre és històricament variable. Avui, com a heideggerià, sento el deure de ser comunista. Primer, perquè estic en contra d’una societat fundada sobre principis metafísics. Segon, perquè la no fundació sobre principis metafísics implica un reconeixement de la igualtat. El nazisme de Heidegger ho contradiu, això? No, era nazi perquè es pensava que en la societat moderna es podia acceptar l’ésser com a esdeveniment només si es retornava a una estructura preindustrial. I en general no s’equivocava tant; ara comprenem que l’estructura de la indústria, que la racionalització social, no semblen respectar la llibertat. La declinació cristiana de tot això és també una manera d’interpretar el heideggerianisme. Si s’accentua l’esdeveniment, la novetat, l’obertura, trio el proletariat, perquè és més projectiu i menys conservador. El meu heideggerianisme d’esquerra no és una posició universal, perquè, si fos així, em contradiria. És una posició historicohermenèutica.

Gianni Vattimo, "La democràcia no és possible amb veritats absolutes sobre la convivència", extracte entevista de Daniel Gamper, Barcelona Metropolis, estiu juliol-setembre 2011
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=21&ui=544

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"