El tòpic de la catàbasi.

La primera paraula de La República és κατέβην (katébēn). Vol dir «baixí». No sembla gran cosa, però no és perquè sí. Dionís d’Halicarnàs va fer-se ressò d’una tradició segons la qual quan Plató va morir, es va trobar una tauleta amb la primera frase de La República escrita diverses vegades, amb les paraules en ordres diferents. La frase sencera diu κατέβην χθὲς εἰς Πειραιᾶ. Literalment: Baixí ahir al Pireu («Ahir vaig baixar al Pireu», en la traducció de Manuel Balasch per a la Bernat Metge).

El Pireu és el port d’Atenes, construït en el seu moment d’hegemonia a l’Egeu. βαίνω és caminar; καταβαίνω és baixar a peu. En un sentit corrent, Sòcrates va anar caminant de la ciutat antiga al nou port: uns vuit quilòmetres. Però καταβαίνω té altres sentits: baixar des de terra endins cap al mar —que és també el que fa Sòcrates aquí. Baixar a l’arena a lluitar. Baixar de la tribuna de l’assemblea perquè ja has dit el que havies de dir. Metafòricament també vol dir, en un raonament, arribar fins a la conclusió. I en el seu sentit més profund, és el verb que es fa servir per dir que hom baixa a l’Hades. Quan parlem del descens als inferns, aquest descens és una κατάβασις (katábasis), i d’aquí la paraula que fem servir per a totes les històries del món que parlen de baixar-hi: «catàbasi».Aquest verb —baixar— també apareix a l’Odissea. Quan Odisseu ja ha tornat a casa, li explica a Penèlope el moment que viatja fins als límits de l’Hades i hi té la conversa amb els morts. Diu, en la traducció de Pau Sabaté (La Casa dels Clàssics): «el dia que vaig baixar fins a dins de la casa de l’Hades» (XXIII, 252). També el fantasma d’Aquil·les, quan hi parla en aquesta escena, li diu: «¿Com pots haver-te atrevit a baixar fins a l’Hades, que el poblen els morts sense seny, les imatges dels homes mortals sense vida?» (XI, 475–476). El d’Odisseu és exactament el verb que obre La República, κατέβην; el d’Aquil·les, κατελθέμεν, n’és un germà.

És el tòpic de la catàbasi, un cop més, que trobem a totes les cultures de l’entorn i fins avui. A la Inanna sumèria que travessa set portes, a l’enterrament de Dublín de l’Ulisses de Joyce, en el viatge del protagonista de l’èpica de Gilgameix a través de les aigües de la mort, a l’Eneida de Virgili, a Orfeu i al Dant, la catàbasi té sempre la mateixa forma: l’heroi baixa a l’infern per aprendre alguna cosa que a dalt no es pot saber, a un preu alt, i el que és realment difícil és tornar-ne.

En el llibre III de La República (386c), Sòcrates proposa esborrar alguns versos —set, en concret— de la tradició homèrica, perquè corrompen el poble, i cal purgar-los per construir la ciutat ideal. El primer vers que vol esborrar és el que Aquil·les li diu a Odisseu en la seva trobada, quan Odisseu ha baixat als confins de l’Hades i les ànimes dels morts hi han pujat a trobar-lo. «M’estimaria molt més guanyar-me un jornal a la terra llogant-me a un home sense heretats ni gran cosa per viure que no ser el rei de tots els morts, de la gent acabada» (XI, 489–491).

Tots els versos que Sòcrates demana esborrar assenyalen el mateix problema: la idea que la vida després de la mort és una mitja vida, sense consciència ni enteniment. Que a la casa de l’Hades hi queda una ànima i una figura, però cap enteniment (Ilíada XXIII, 103); que només el vident Tirèsias hi conserva el seny i tots els altres hi vaguen com ombres (Odissea X, 495); que l’ànima de Pàtrocle s’enfonsa sota terra com un fum, xisclant (Ilíada XXIII, 100); que les ànimes dels pretendents grinyolen com un vol de ratpenats al fons d’una cova (Odissea XXIV, 6). Si la mort és una ombra del que érem, sense ànima que perduri, som tots mers éssers fugissers i només importa el poder descarnat. Un més enllà que faci por engendra una vida covarda, i una ciutat injusta. 

Hi ha una colla de filòlegs hegelians que han defensat que la nostra noció d’ànima i d’interioritat modernes no era ni tan sols concebible pels grecs. Segons Bruno Snell, tot això va aparèixer a la literatura grega a poc a poc, al llarg de segles. Hi veu, com ja ho veia Hegel cap al 1830, una evolució, encara no reeixida del tot, de la nostra idea d’interioritat.

En la purga que Sòcrates fa d’Homer hi batega una intenció que, fins a cert punt, donaria la raó als hegelians. Plató entén que el que entenem per justícia està relacionat amb com entenem l’ànima (o l’estatus de la nostra consciència). Hi té molt a perdre en aquesta discussió. Al llibre II de La República, Glaucó ha posat un cas límit per obligar Sòcrates a demostrar que la justícia val per si mateixa. Posem, diu, un home perfectament just que tothom pren per injust. Perd la reputació i els amics, l’agafen, el torturen i el maten, i ningú no sabrà mai que tenia raó. Si aquest home ha fet un bon negoci, la justícia val per si mateixa. Si és un mal negoci, la justícia només serveix per obtenir altres coses: prestigi, poder.

El vers en què el fantasma d’Aquil·les confirma des del més enllà que qualsevol vida val més que aquesta mort sense ànima, què li diu a l’home just que no troba res més que el menyspreu? L’Odissea oposa a la mort sense ànima un vitalisme que necessita els sentits, fins i tot si és una vida de pobresa. El que val és la vida mortal de l’ara i aquí, la dona de tota la vida (Penèlope) per davant de les deesses eternament joves i luxurioses (Calipso). Però Sòcrates necessita una idea de naturalesa humana que ni estigui merament al servei de la glòria homèrica, que només té sentit des de l’acció militar sense cap altra consideració, ni al servei de l’ara i aquí més material, que només obté sentit si s’afirma des del poder, la riquesa, el plaer. 

Nietzsche, mig segle després de Hegel, defensarà exactament això: recuperar l’heroisme d’Homer i afirmar-se en l’aristocràcia de la força, la bellesa i la salut. Per afirmar-se així cal tenir el coratge d’estar disposat a acceptar que no hi ha res més: ni justícia, ni sentit, ni esperit que vagi més enllà d’aquesta autoafirmació. Per aquest exacte motiu, acusarà Sòcrates d’haver destruït aquest món d’herois, d’haver subvertit els valors de la humanitat esplendorosa dels herois. El filòsof d’Atenes renuncia a aquests valors perquè sospita que el preu a pagar-ne és una ànima disminuïda i una vida de mentida que acaba per degradar-te. Sòcrates defensa una ànima que es conegui a ella mateixa i que, en la vida del cos i en la del cel, continuï la recerca de la veritat. És una idea perillosa, que de vegades et llança al laberint de la vida psicològica i el narcissisme moralista, i també té el potencial de convertir-te en senyor de la teva llibertat, contra el cos, contra el dolor, contra la pressió social.

Al llibre VII arriba el mite de la caverna que molts hem estudiat a l’escola. Imagineu uns homes que viuen des de petits encadenats dins d’una cova, de cara a una paret, on veuen les ombres projectades d’uns objectes que algú passeja per darrere seu davant d’un foc. Aquests homes som nosaltres, encadenats als nostres sentits, al cos. No han vist mai res més, i per a ells aquelles ombres són les coses. Però un dia algú deslliga un dels presoners. L’obliguen a girar-se, la llum li fa mal, l’arrosseguen per una pujada costeruda fins a fora, i a poc a poc aprèn a mirar el sol —el món real il·luminat per la font de vida i de veritat. Aquest jo que s’allibera és l’ànima, l’única cosa que mereix el pronom.

De fora estant, l’home alliberat recorda que a la cova hi havia honors, lloances i premis per al qui endevinava millor quina ombra passaria després. Sòcrates pregunta: encara els envejaria? La resposta és un vers. Preferiria, diu, «guanyar-[se] un jornal a la terra llogant-[se] a un home sense heretats» i patir el que fos abans que tornar a pensar i a viure com ells (516d). És el vers d’Aquil·les que ha volgut esborrar de l’Odissea.

Però el sentit s’ha girat. Per a Homer, els morts no són ningú, només ombres d’homes, i per això qualsevol vida, encara que sigui de jornaler, val més. Aquest moment potser ofereix un consol a l’audiència que escolta el poema després de llargues jornades de treball semiesclau: la vostra vida mortal val més que la glòria d’un heroi. Per a Plató, en canvi, els que no són ningú són els vius de la caverna, i per això el qui ha vist el sol ho preferiria tot abans que tornar a ser un d’ells. La vida mortal és la presó de la matèria, l’oblit del coneixement que l’ànima acumula de vida en vida, l’encadenament de la ignorància i els falsos honors. 

La cova on grinyolaven els ratpenats del llibre III és ara la cova on viu la ciutat sencera. La cova dels morts d’Homer és la cova dels mortals de Plató. Hi ha en aquesta tensió una veritat de fons sobre nosaltres. En les tries fonamentals de la nostra vida hi ha sempre la seducció del món sensible i la multiplicitat de desitjos que ens travessen. Aquestes tries defineixen el nostre sentit de la justícia. Costat per costat, hi ha també una mirada des de fora de nosaltres mateixos: volem ser sempre aquesta mirada exterior, espiritual, que ens recorda que la veritable plenitud és la que ens deslliga del plaer del moment, de la mortalitat, de la persecució desesperada i fútil de les coses que se’ns desfan als dits. Sospitem que entremig, hi ha moments de plaer que són transcendents, i moments espirituals que ens esborronen. Potser d’una manera menys existencial, Plató està dient que sense una aspiració més alta, no hi pot haver justícia. Sense un horitzó de Justícia, com un punt de fuga, com una esperança, com una forma de confiança en les nostres capacitats més elevades, no hi pot haver justícies que s’endrecin en prioritats i jerarquies. La idea de fons és que l’enviliment de les societats comença amb la renúncia a explorar la transcendència.

Just després que el presoner alliberat ha entès la veritat, Sòcrates el fa «baixar» (516e). Heus aquí l’altra gran tensió de La República. Els qui han sortit de la caverna no hi volen tornar a entrar (519d). Voldran quedar-se a dalt. Els fundadors de la ciutat justa i bella els hi hauran d’obligar, per fer-los governar. La paraula que fa servir Sòcrates és καταβατέον, cal baixar (520c). És el verb de la primera paraula de La República, ara convertit en un deure polític: són els filòsofs —els alliberats de les seduccions de la matèria, del llinatge, de la glòria heroica— els que han de governar. Plató ja ha avisat que el filòsof que tornés faria riure, i que si intentés deslligar els presoners i fer-los pujar, el matarien (517a).

Anys després d’aquella baixada al Pireu, un tribunal de cinc-cents atenesos sortejats va condemnar Sòcrates a mort per corrompre els joves. En vaig parlar en un altre article. També el van acusar d’impietat, asébeia en grec.

L’acusació deia que Sòcrates no nomízei els déus de la ciutat. Nomízei: aquest verb provenia d’una llei antiga que exigia respecte pels rituals públics. Però en el judici de Sòcrates, com en altres judicis d’aquest moment contra filòsofs, s’entén com a «creure que existeixen». Gairebé tots els processos per impietat o ateisme que coneixem de l’antiguitat cauen en els trenta anys que van de l’inici de la guerra del Peloponès al final del segle, quan els déus olímpics ja no tenien la força d’abans. D’aquesta inseguretat neix la repressió. El canvi de significat és un símptoma: vol dir que el que es donava per descomptat de la creença està en crisi. I està en crisi perquè la idea de força psicològica que els déus representen com a exterioritat ha passat a ser secundària, davant de la força de la pròpia interioritat. És el llindar que La República captura.

Quan Sòcrates es defensa davant del tribunal, en la versió de l’Apologia de Plató, diu als 500 que l’han de sentenciar que ell és com Aquil·les (28c–d). Els recorda que la mare de l’heroi de Troia li havia advertit que, si venjava Pàtrocle i matava Hèctor, moriria ell també, i que Aquil·les va respondre que preferia morir de seguida abans que quedar-se vora les naus, fent riure, i ser «un pes per a la terra» (Ilíada XVIII, 104). Qui ha ocupat un lloc, conclou Sòcrates, s’hi ha de quedar, i ha de témer més la vergonya que la mort. Aquest és l’Aquil·les viu de la Ilíada, el que cerca la glòria. L’Aquil·les espectre de l’Odissea, en canvi, diu que més li valdria ser jornaler de la terra. Els dos versos giren sobre la mateixa paraula, ároura, la terra de conreu. El primer Aquil·les no vol ser-ne un pes. El segon preferiria estar-hi lligat. Plató es queda amb el primer i esborra el segon. Si l’Aquil·les mort té raó, la mort de Sòcrates, que va morir com l’Aquil·les viu, va ser un error. La censura del llibre III protegeix també el sentit de la mort del mestre. Però la glòria que Sòcrates cerca no és la de la matèria, ni la de la posteritat, sinó la de la continuïtat de l’ànima camí de la veritat. No és una continuïtat que es pugui assolir deixant-se endur pel corrent: exigeix tombar-se, fer l’esforç de mirar amunt, tenir aspiracions. 

Plató t’ensenya que les forces que et tensionen són les que t’estan fent decidir a cada passa i que només fent-te-les visibles les pots dominar, en comptes de deixar-te dominar per elles. Si creus que el katébēn de La República és només Sòcrates anant xino-xano cap al Pireu, és possible que pensis que mereixia ser condemnat per corrompre els joves, i que la vida és una autoafirmació que no mereix considerar-se des de la justícia o la veritat, paraulotes que són morrions i corretges. Si hi veus, en el seu davallar, el deure polític d’un home que ha entès que som una aspiració de bé, bellesa i veritat, que som el tros de transcendència que gosem dir amb les nostres accions, i que la política ens dona un horitzó per voler ser autènticament, plenament, humans, és possible que estiguis disposat a deixar que Sòcrates et torni més exigent amb com vius la vida de cada dia.

Jordi Graupera, Baixar a "La República", nuvol.com 01/10/2026