Nietzsche i la postveritat.


Potser ha arribat el moment de recuperar Nietzsche i els dissidents que en els últims dos segles han seguit la seva manera d’entendre el problema de la veritat. L’antropologia de la comunicació que han publicat Lluís Duch i Albert Chillón és una de les millors guies per recórrer aquest camí. “Nietzsche –acaben– afirma sense embuts que l’aparença i la il·lusió incumbeixen no només a l’art, sinó al mateix viure i als seus fruits, fets i realitats inclosos”. La realitat, doncs, no té una existència autònoma, sinó que neix de la mirada humana, per tant, d’un subjecte, sigui fabulador, científic o narrador. I si la realitat té aquesta naturalesa humana, el seu relat és, indefectiblement, el resultat de l’acció d’un individu, tamisada per la seva tradició cultural, per la seva llengua, pel seu temps històric, per la seva ideologia, per la seva formació i per la seva voluntat. Deixem, doncs, d’erigir-nos cadascun de nosaltres una vegada i una altra en semideus posseïdors d’una veritat difícilment compartible. Deixem d’acusar els nostres adversaris de mentir i posem-nos a veure la part de la seva veritat que podem compartir. No és un desig bonista, sinó un simple atac de realisme.

Albert Sáez, Si no penses com jo, menteixes, elperiodico.cat 27/09/2018

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació