Tanta bondat espanta.

Rousseau

Una de les poques coses assenyades que li hem mai sentit dir a la senyora Esperanza Aguirre és aquesta, relativa a l’èxit de les esquerres ecologistes-progressistes-anticapitalistes en ciutats com Barcelona i Madrid: “Tanta bondat m’espanta”. Per molt execrable que hagi estat la política de Rajoy i per molt fastigosa que sigui la ideologia de la FAES, les paraules d’Aguirre, vistes des de la perspectiva de la teoria política, són d’una clarividència exemplar. Qualsevol que hagi llegit El príncep, de Maquiavel, o els escrits de Hobbes, o la biografia de Winston Churchill, haurà comprès que els bons sentiments, les grans il·lusions i l’evangelització de la política —això darrer ben a prop del que està succeint a Catalunya, afegint-hi en aquest cas uns quants episodis del primer llibre de Moisès— són mitjans per practicar l’art de la polis i el demos destinats a la ineficàcia i la confusió, i, en el pitjor dels casos, la catàstrofe.

No s’ha d’oblidar que bona part del panorama progressista que s’observa ara a Espanya, després de les eleccions municipals, obeeix a l’èxit d’unes acampades amarades d’esperit Baden-Powell, a l’engrescament de persones joves seduïdes per la idea de resultar decisius en alguna cosa —ja que no ho són, per culpa de l’actual situació de crisi, en res de res—, a la debilitat de l’Església catòlica, que no ha fet més que equivocar-se en les seves manifestacions i, en especial, prohibicions, i a la moda —pròpiament retro, calcada del maig del 68— del “realisme optimista”.

L’èxit d’aquests grups anomenats radicals —quan només són radicals a la manera de la Revelació de sant Joan a Patmos— també és degut, sens cap mena de dubte, al rebuig de les generacions més joves respecte a la política bipartidista, enchufista i corrupta protagonitzada pels grans partits del país als darrers trenta anys. Així cal reconèixer-ho.

Tanmateix, si hem de parlar de l’actual situació política a Catalunya, hem de posar en joc dos elements més, un d’ells perfectament visible en els costums de la gran massa de la joventut present: el primer és l’amor a la Natura, a la seva puresa i perfecció i a la seva incorruptibilitat si no és per culpa dels homes; l’altre és l’auge de la ideologia nacionalista, una ideologia que no és nova, sinó patrocinada per les potències europees davant el poder imperial de la tercera fase de la Revolució de 1789, clarament manifestat en les campanyes militars de Napoleó: d’altra manera, costa d’entendre que fossin justament els alemanys els qui van forjar una teoria política nacionalista, amb l’embranzida amb què van fer-ho, i que va durar des del temps del Primer Imperi francès fins... al final del Tercer Imperi alemany.

En tota anàlisi de la present situació cal comptar, encara, en la vinculació entre aquests dos últims factors: un país mereix la seva independència no solament perquè la gent ho vulgui; no solament perquè posseeixi una determinada història vinculada als nibelungs (Wagner i el cas del nacionalisme alemany) o a les ruïnes de 1714 (Barcelona); ni tampoc solament perquè posseeixi una llengua pròpia —ni pensaments d’una “cultura pròpia” al temps d’internet i de l’americanització del lleure—, sinó pel fet que la Naturalesa, ella mateixa, s’ha convertit en un assumpte transcendental —ja és el cas del Hölderlin nacionalista alemany— i perquè aquesta Naturalesa equivalent a “territori sacralitzat” s’ha barrejat amb la idea de “nació”.

Per això no es pot anar a parar solament a Maquiavel per entendre que hi coses de l’actual panorama que més aviat espanten; també s’ha d’anar a parar a l’Emili, de Rousseau, per esmentar un text emblemàtic relatiu a la nostra hipòtesi. I, per acabar de veure que moltes coses que van passar al XIX i tornen a passar al XXI són hereves de moltes que van passar al XVIII, hom pot aconsellar als lectors que vagin a parar, també, a Voltaire. Quan Rousseau va dir a Voltaire, escrit literalment: “L’odio”, venia a dir que el cinisme, l’escepticisme i el realisme polítics de Voltaire posaven massa en entredit aquesta idea de la política com a món de confraries, flors i violes que ell proposava.

Jordi Llovet, Rousseau i Catalunya, El País 01/07/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.