La picaresca i la crisi espanyola.
En cap altre lloc d'Europa va adquirir la novel·la picaresca un relleu
literari tan excepcional com a Espanya: Guzmán de Alfarache, La vida
del Buscón, La pícara Justina…, la llista és llarga i sucosa. Històries de
morts de gana que vagaven per aquests camins buscant-se la vida en una terra que
no oferia ni engrunes. O te n'anaves al Nou Món o et quedaves aquí vivint de
qualsevol manera. Més o menys com ara. Als segles XVI i XVII, l'or d'Amèrica es
dilapidava en les guerres religioses europees i en armades invencibles, mentre
que la pèssima administració i l'arbitrari sistema d'impostos polaritzaven la
societat entre potentats i necessitats. No hi havia més pa que l'Església, el
mar o el servei d'armes. Així van sorgir aquelles bandades d'ocells volanders
que vivien de l'engany, el furt, la mendicitat i les sopes que facilitaven els
convents.
En el pícaro de llavors no hi havia mala intenció, sinó una mica de
cinisme i pur instint de supervivència: si robava era perquè tenia gana. No
estaria malament que alguna cosa de l'astúcia del barroc se'ns hagués impregnat
a l'ADN per trampejar en aquests temps que corren. Però em temo que per alguna
estranya mutació només certa casta politicofinancera ha heretat el gen
rufianesc. La resta seguim com el pobre Lázaro, picant amb el cap contra el toro
de pedra.
Olga Merino, La genètica de la tradició picaresca, El Periódico.cat, 14/06/2012
Comentaris