identitat

... quan un de nosaltres es pregunta "què és la meva identitat?", no es refereix a la seva identitat individual, perquè aquesta és òbvia i ja està definida: jo sóc E.T., que vaig nèixer en aquella ciutat de Txecoslovàquia i que ha recorregut tot aquest camí biogràfic personal. Això és un fet, però la meva identitat qualitativa no és un fet o, si més no, no totalment, i encara que sigui un fet no és `bvia. És un fet que Freud es va identificar amb ser jueu? (...)

El problema de la identitat sembla tenir la seva importància per a nosaltres en la mesura en què per a cadascú de nosaltres la identitat qualitativa és ambigua, perquè en el grau en què és ambigua depèn de mi, de la meva voluntat. Tornant al nostre exemple, la identitat de ser jueu depenia en bona part de Freud mateix, d´allò que ell volia. Això ens permet reformular el problema de la identitat com a qüestió pràctica de cadascú d´una manera molt simple: es tracta de la qüestió de què vull ser. (...)

La qüestió de la nostra identitat es refereix llavors només a qualitats, però no a les nostres qualitats objectives, per exemple, al nostre sexe o la nostra estatura, qualitats com les que poden tenir els escarabats o els elefants, sinó només a qualitats subjectives, però tampoc a qualsevol qualitat subjectiva, ja que la pregunta "què o com vull ser?" es refereix sempre al futur, mai no al present o al passat. (...)

Hem de preguntar-nos llavors qué són qualitats subjectives. Són estats de consciència? No. Primer, perquè els estats de consciència en la seva major part no depenen de la nostra voluntat i, segon, perquè no són qualitats. Allò que anomeno qualitat subjectiva ha de ser una qualitat d´una persona en virtut de les seves accions, però no les accions mateixes. Una acció depèn segurament de la nostra voluntat, i depèn d´ella més directament que cap altra cosa, però quan ens preguntem "què vull fer: això o allò?", no preguntem per la nostra identitat, no preguntem "què o com vull ser?" . Les qualitats en les que consisteix la nostra identitat són aquelles que Aristòtil ha anomenat disposicions. Una disposició és, segons Aristòtil, una capacitat per actuar d´una certa manera i que al seu torn es pot adquirir només actuant d´aquesta manera. Per exemple, si diem de algú que és pianista, que una part de la seva identitat consisteix en ser pianista, volem dir que té la capacitat per a aquesta activitat, que consisteix en tocar el piano, i aquesta capacitat s´adquireix només tocant el piano. El principiant encara no té la capacitat de tocar, no és encara un pianista. D´altra banda, una qualitat d´aquest tipus, una qualitat que contribueix a la nostra identitat, és un possible objecte de la pregunta "què o com vull ser?", justament per dependre de la nostra voluntat en virtut d´aquelles accions que la formen i que depenen al seu torn directament de la voluntat.

Ernst Tugendhat, Identidad personal, particular y universal. Problemas, Gedisa, Barna 2002
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/identitat



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Freud: la geneologia de la moral.