La pitxa un lio

« La falsedat d'un judici ja no és per a nosaltres una objecció contra aquest judici; potser això sigui el que més estranyi en el nostre nou llenguatge. La qüestió està en saber fins a quin punt aquest judici afavoreix la vida, conserva la vida, conserva l'espècie, potser fins i tot selecciona l'espècie; i nosaltres estem inclinats a afirmar per principi que els judicis més falsos (dels que formen part els judicis sintètics a priori) són els més imprescindibles per a nosaltres, que l'home no podria viure si no admetés les ficcions lògiques, si no medís la realitat amb la mida del món purament inventat de l'incondicionat, idèntic a si mateix, si no faltés permanentment el món mitjançant el número, que renunciar als judicis falsos seria renunciar a la vida, negar la vida. Admetre que la no- veritat és condició de la vida: això significa, per descomptat, enfrontar-se de manera perillosa als sentiments de valor habituals; i una filosofia que gosa fer-ho es situa, només ...

«¿No heu sentit parlar d'aquest home boig que en ple dia encenia una llanterna i començava a córrer per la plaça pública, tot cridant sense parar: busco Déu, busco Déu? Com que allà n'hi havia molts que no creien en Déu, el seu crit va provocar la hilaritat. -Que s'ha perdut, Déu?, deia l'un. -S'ha perdut com un nen petit?, demanava l'altre. -O és que s'ha amagat? Té por de nosaltres? S'ha embarcat? Ha emigrat? Així cridaven i reien en confusió. El boig es plantà al mig i els va traspassar amb la mirada. -On ha anat Déu? Jo us ho diré, els va cridà. Nosaltres l'hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som uns assassins! Però com hem pogut obrar així? Com hem pogut canviar el mar? Qui ens ha donat l'esponja per esborrar l'horitzó? Què hem fet quan hem separat aquesta terra de la cadena del seu sol? On la condueixen ara els seus moviments? Lluny de tots els sols? No caiem sense parar? Endavant, endarrere, de costat, de tots els costats? Encara ...

Destaquem una possible contradicció (antinòmia) en la filosofia utilitarista de Stuart Mill que apareix al capítol II de L'utilitarisme . D’una banda, està el seu hedonisme sofisticat on Mill valora més la qualitat que no pas la quantitat dels plaers i , d’altra, el principi utilitarista (el principi de maximització del benestar general ) on l’èmfasi el situa en la quantitat del benestar generat per l’acció.  Com podem fer compatibles, doncs, aquests dos principis? Al capítol quatre de L'utilitarisme podem trobar una possible solució.  Stuart Mill afirma que la felicitat és el bé suprem perquè és allò que la majoria de la gent desitja. Dit així, sembla que cau en fal·làcia naturalista , és a dir, arriba a una conclusió valorativa a partir de premisses descriptives: de l’afirmació la majoria de la gent desitja la felicitat infereixo que el meu deure és buscar la felicitat. Si aquesta “gent” és qualsevol tipus de “gent” sembla que és correcte assenyalar que Mill comet un erro...

El primero en plantear un concepto distinto al de la Tierra plana fue Anaximandro de Mileto, quien a mediados del siglo VI a. C. propuso un modelo en el que el norte y el sur se curvaban, mientras que tanto hacia el este como hacia el oeste, la Tierra se mantenía plana. A pesar de su novedosa visión cilíndrica, no hay constancia de que aportase muchos detalles para sustentar su teoría, y esta posiblemente sea la razón por la que apenas tuvo repercusión en pensadores posteriores. Los primeros de quienes tenemos constancia de que plantearan una Tierra esférica fueron Pitágoras de Samos y Parménides de Elea, en el siglo VI a. C. La escuela pitagórica sostenía la armonía de las esferas, una teoría que planteaba un universo de cuerpos celestes esféricos que regían sus movimientos y distancias por proporciones musicales. Con esa cosmovisión, se entendía que la Tierra, en el centro, también tenía que ser esférica. Parménides, posiblemente consciente del planteamiento de Pitágoras, ta...

Les persones que ara anomenem pelegrins o puritans eren separatistes religiosos anglesos influenciats per la teologia de  Joan Calví  . Calví i els seus seguidors es van diferenciar dels seus companys protestants de dues maneres principals. En primer lloc, els calvinistes veuen els humans com a totalment depravats. Segons ells, sense la intervenció directa de Déu, no tenim cap esperança de millora personal o redempció. Una conseqüència d'això és que els humans no tenim lliure albir. En canvi, cada moviment menor en la creació s'exerceix directament per la mà de Déu. El segon principi diferent del calvinisme és un repudi total de les jerarquies religioses i polítiques de l'Església Catòlica Romana. En canvi, el calvinisme ha tendit durant molt de temps cap a una forma de govern de l'església més fermament congregacional, una on els feligresos en conjunt, o mitjançant representants electes, determinen el destí de cada església individual. Aquesta visió del govern de l...

Mill abandona la idea de que la comparación  entre los placeres es o puede ser puramente cuantitativa. Introduce  una distinción cualitativa entre placeres "superiores" e "inferiores".  Se han de preferir los placeres superiores: un Sócrates insatisfecho es  mejor que un tonto satisfecho. ¿Cómo podemos asegurarnos de esto?  Sólo el que ha experimentado ambos tipos de placer está calificado  para juzgar, y sólo el sabio que prefiere la clasificación socrática tiene  esta experiencia. Sin embargo, aquí surge necesariamente una duda:  así como el tonto no puede saber lo que es ser un Mill, ¿cómo podría  Mill saber lo que es ser un tonto satisfecho? Alasdair MacIntyre (1966), Historia de la ética , Barcelona, Paidos 1991

John Stuart Mill acertaba cuando aseguró que la concepción benthamiana de la felicidad necesitaba ser ampliada: en El utilitarismo intentó hacer una distinción clave entre «placeres elevados» y «placeres inferiores»; (...) Pero el efecto de estas correcciones es sugerir (lo que ningún benthamiano por reformado que estuviese concederla) que la noción de felicidad humana no es una noción unitaria simple y que no puede proveernos de criterio para nuestras decisiones clave.  ... ¿qué placer, qué felicidad debe guiarme? Porque hay demasiadas clases diferentes de actividad placentera, demasiados modos diferentes de obtener la felicidad. Y placer o felicidad no son estados mentales para cuya obtención esas actividades y modos sean sólo medios alternativos. El placer-de-tomar-Guinness no es el-placer-de-nadar-en-la-playa-de-Crane, y nadar y beber no son dos medios diferentes de alcanzar un mismo estado final. La felicidad propia del modo de vida de un claustro no es la misma felicidad que...

  El teu cervell ha estat alterat, ha estat objecte d'un recablejat neuronal al moment d'haver incorporat una habilitat a què la teva societat confereix un gran valor. Fins a temps recents, aquesta habilitat era de poca o cap utilitat, de manera que la majoria de la gent, a la majoria de les societats, mai no la va adquirir. (21) I en què consisteix aquesta habilitat mental? Quina capacitat pot haver renovat de tal manera el teu cervell, dotant-te de noves competències especialitzades i ocasionant-te així mateix una sèrie de mancances cognitives específiques? Aquesta exòtica habilitat mental és la lectura. És probable que tinguis un nivell elevat d'alfabetització. (22) L'alfabetització canvia la biologia i la psicologia de les persones sense alterar-ne el codi genètic subjacent. Una societat on el 95 per cent dels adults comptés amb un grau elevat d'alfabetització presentaria, de mitjana, un cos callós més gruixut i una pitjor capacitat per al reconeixement facial q...

¿Cuándo entró el perdón en la historia como un ritual necesario de reparación? Mi amigo (no le olvido) el filólogo norteamericano David Konstan, se hizo esa pregunta e investigó exhaustivamente el mundo clásico y el tardo-romano, de donde salió este luminoso libro:   Before Forgiveness: The Origins of a Moral Idea , en el que sostiene que en la Antigüedad no se contemplaba la exigencia de arrepentimiento antes de pedir perdón, sino que el acto similar trataba más bien de apaciguar la ira de la persona afectada, de pedirle olvido o al menos que no respondiese con una venganza esperada. Las oraciones a Jahvé o los ruegos a los poderes terrenales tenían esa esperanza de que el olvido o la generosidad hiciese menos probable o costoso el castigo.   Para bien o para mal, el arrepentimiento y la obligación de pedir perdón es uno de los componentes de la subjetividad moderna, que nace con el cristianismo pero que en realidad es fruto de una transformación de fondo en las pasiones que ...