"Déu ha mort! I som nosaltres qui li hem donat la mort!"

«¿No heu sentit parlar d'aquest home boig que en ple dia encenia una llanterna i començava a córrer per la plaça pública, tot cridant sense parar: busco Déu, busco Déu? Com que allà n'hi havia molts que no creien en Déu, el seu crit va provocar la hilaritat. -Que s'ha perdut, Déu?, deia l'un. -S'ha perdut com un nen petit?, demanava l'altre. -O és que s'ha amagat? Té por de nosaltres? S'ha embarcat? Ha emigrat? Així cridaven i reien en confusió. El boig es plantà al mig i els va traspassar amb la mirada. -On ha anat Déu? Jo us ho diré, els va cridà. Nosaltres l'hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som uns assassins! Però com hem pogut obrar així? Com hem pogut canviar el mar? Qui ens ha donat l'esponja per esborrar l'horitzó? Què hem fet quan hem separat aquesta terra de la cadena del seu sol? On la condueixen ara els seus moviments? Lluny de tots els sols? No caiem sense parar? Endavant, endarrere, de costat, de tots els costats? Encara hi ha un "a dalt" i un "a baix"? No errem a través d'un no res infinit? No ens persegueix el buit com el seu hàlit? No fa més fred? No veieu com s'enfosqueix cada cop més, cada cop més? No cal encendre llanternes a ple migdia? No sentiu encara el soroll dels enterramorts, que enterren Déu? No olorem res de la descomposició divina? També els déus es descomponen! Déu ha mort! I som nosaltres qui li hem donat la mort! Com ens consolarem, nosaltres, assassins entre els assassins? El que de més sagrat i poderós tenia el món ha perdut la seva sang sota el nostre ganivet. Qui ens esborrarà aquesta sang? Amb quina aigua podrem purificar-nos? Quines expiacions, quins jocs ens veurem obligats a inventar? La grandesa d'aquest acte, no és massa gran per a nosaltres? No estem obligats a convertir-nos en déus, si més no per a fer-nos dignes dels déus? No hi ha hagut en el món acte més grandiós i les generacions futures pertanyeran, per virtut d'aquesta acció, a una història més elevada del que ha estat fins el present tota la història. Aquí va callar el boig i va mirar altra vegada els seus oients; ells també van callar i el contemplaren amb estranyesa. Finalment, va llençar a terra la llanterna, que es va apagar i trencar en mil trossos. -He arribat massa d'hora, va dir. No és encara el meu temps. Aquest esdeveniment està en camí, marxa, encara no ha arribat a les orelles dels homes. Cal donar temps al llamp i al tro, cal donar temps a la llum dels astres, temps a les accions, quan ja han sigut realitzades, per ser vistes i oïdes. Aquest acte està més lluny dels homes que l'acte més distant: i, tanmateix, ells l'han realitzat.» 

(La gaia ciència)