«La falsedat d'un judici ja no és per a nosaltres una objecció contra aquest judici; potser això sigui el que més estranyi en el nostre nou llenguatge. La qüestió està en saber fins a quin punt aquest judici afavoreix la vida, conserva la vida, conserva l'espècie, potser fins i tot selecciona l'espècie; i nosaltres estem inclinats a afirmar per principi que els judicis més falsos (dels que formen part els judicis sintètics a priori) són els més imprescindibles per a nosaltres, que l'home no podria viure si no admetés les ficcions lògiques, si no medís la realitat amb la mida del món purament inventat de l'incondicionat, idèntic a si mateix, si no faltés permanentment el món mitjançant el número, que renunciar als judicis falsos seria renunciar a la vida, negar la vida. Admetre que la no- veritat és condició de la vida: això significa, per descomptat, enfrontar-se de manera perillosa als sentiments de valor habituals; i una filosofia que gosa fer-ho es situa, només per això mateix, més enllà del bé i del mal.»
(Més enllà del bé i del mal)
Comentari al text:
1.Tradicionalment s’ha definit la veritat com aquell judici que correspon a un fet.
Aquesta correspondència hauria de basar-se en alguna cosa que comparteixen entre ells. Entre la paraula i la realitat hi ha un abisme.
Però són molt diferents. Per tant, si verdader significa que correspon a un fet, tots els judicis que fem sobre els fets en realitat són falsos.
Tanmateix, la falsedat no ha de crear cap impediment perquè el que importa dels judicis no és que diguin el que els fets són, sinó que serveixin per a la vida. I és que la vida no seria possible sense aquestes mentides, falsedats o ficcions.
2. Com a conseqüència: a) la veritat es posa al servei de la vida i de l'interès, i no al revés; b) es retorna al subjecte el control de la veritat, la pot crear, transformar...; c) el criteri de veritat es trasllada a l'augment del sentiment de força: la veritat és voluntat de poder, de domini.
3. El vell concepte de veritat és substituït pel de simulacre: val a dir, expressions que saben que no poden ser errònies de la mateixa manera que no poden ser veritats, perquè no pretenen reproduir el que expressen, sinó que tenen una pura funció metafòrica que es posa, per tant, directament al servei de la passió en joc.
4. Després d'haver reduït la veritat al seu sentit pragmàtic com a falsedat necessària per a la vida, el criteri de veritat consisteix a atorgar-la a allò que augmenta el sentiment de força. Aquesta és la funció dels simulacres (doctrines falses que se saben falses). El simulacre fonamental, per tant, no és altre que el de la doctrina que pretén explicar la força mateixa, és a dir, la doctrina de la voluntat de poder.
5. Per Nietzsche, força és allò que té o ostenta poder. Tot el que existeix ho fa com a combinació de forces que es sumen o es contraresten, que dominen o són dominades. La diferència entre les forces és el seu caràcter fonamental. Però precisament per això, per mantenir la seva diferència.
6. La doctrina de la voluntat de poder es caracteritza per no admetre la possibilitat d'un equilibri definitiu i estable, ni present ni futur, en el conjunt de les forces. La diferència i el conflicte de forces és permanent i, en conseqüència, mai no s'arriba a configurar un cosmos, un món, sinó que tot resta en el caos. La voluntat de poder és un principi intern a la força en virtut del qual aquesta tendeix a diferenciar-se d'altres forces i a trencar tot equilibri de forces aparentment assolit. Perquè la voluntat de poder no és la mera voluntat d'existir de què parlava Schopenhauer, sinó voluntat d'incrementar-se, de ser més.
7. En la voluntat de poder la voluntat no és testimoni d'una mancança. Al contrari, la voluntat la promou l'abundància. Si es vol dir així, el poder és el subjecte de la voluntat, és el poder qui vol. La voluntat és increment del poder, que crea valors i valora, però no és valorat. Els valors, però, que crea, no són sinó esglaons a superar per una voluntat de poder que, volent sempre més i diferent, vol superar-se.
Comentaris