Cos, pròtesis i futur de la naturalesa humana.

El concepte de cíborg, o organisme cibernètic, va ser creat per Manfred Clynes i Nathan Kline en el seu article del 1960 Els cíborgs i l’espai, en el qual proposaven l’addició de pròtesis i alteracions mecàniques al cos per adaptar-lo a ambients adversos, com l’espai exterior. El desenvolupament de pròtesis mecàniques ha permès millorar l’adaptació d’aquelles persones per a les quals l’entorn quotidià s’ha fet advers des de temps antics. El que caracteritza la biònica moderna és la implementació de sistemes computacionals capaços de processar informació, cosa que fa possible la comunicació entre el cos i la màquina i el seu funcionament integrat. A mitjan anys noranta més de set mil persones havien recuperat part de la seva capacitat auditiva gràcies a implants coclears. Aquests dispositius tradueixen els sons a impulsos bioelèctrics, que són transmesos a l’oïda interna mitjançant un elèctrode. Més recentment, la interpretació dels impulsos del nostre sistema nerviós ha permès desenvolupar pròtesis sensitives capaces de respondre als nostres desitjos i fins i tot percebre sensacions de l’entorn per ajustar-ne l’eficiència. És el cas de les cames biòniques BIOM desenvolupades pel Grup de Reecrca Mecatrònica (Biomechatronics Research Group) del MIT, sota la direcció de Hugh Herr. Unes cames creades a partir d’un complex modelatge matemàtic del cos del seu portador i realitzades en un material intel·ligent, capaç de canviar la seva duresa i flexibilitat d’acord amb impulsos elèctrics. Aquestes es connecten a la medul·la espinal mitjançant un sistema de circuits i software, que permet interpretar els impulsos nerviosos per controlar funcions complexes com córrer, saltar i fins i tot ballar o escalar. En un altre àmbit, el laboratori de neuroprostètica Bensamailab  elabora membres equipats amb sensors que poden proporcionar sensacions naturalistes mitjançant l’estimulació de neurones corticals o perifèriques, mirant de reproduir amb la màxima fidelitat possible els patrons d’activació neuronal rellevants per a la manipulació bàsica d’objectes.

El cíborg ha convertit el cos en un lloc per al hacking. És a dir, per a l’experimentació sorgida de convertir a un codi comú dades provinents de diferents sistemes de manera que poden ser recombinades, modulades i transportades d’un sistema a un altre, cosa que fa possibles hibridacions i l’obtenció de noves potencialitats. Un espai per a la intervenció creativa i el disseny, que ja no només opera acoblant el cos a sistemes electromecànics, sinó que ha assolit els components del nostre cos, després que el 2003 apareguessin les primeres bioimpressores. Impressores 3D capaces d’imprimir teixit orgànic a partir
de cèl·lules vives i que fan de la matèria viva un material que pot ser modelat mitjançant programes de disseny informàtic. Aquestes permeten crear òrgans i teixits de recanvi a la mida del pacient de destinació, en els quals es poden integrar components electrònics per produir òrgans funcionals. És el cas de l’orella desenvolupada fa poc per les Universitats de Princeton i Johns Hopkins, que combina un hidrogel per a la seva estructura, cèl·lules vives que formen el cartílag i nanopartícules de plata que formen una antena, que li permetria captar el so.

Aquestes intervencions tecnocientífiques sobre la vida ens han portat a la condició posthumana, en què l’ésser humà ha deixat de ser considerat una entitat natural i separada per entrar a formar part del que Donna Haraway identifica com el continuum naturalesa cultura, una comprensió relacional del nostre entorn en què s’ha perdut la distinció entre natural i artificial. L’ésser humà entès com un node relacional, que es defineix en relació amb els sistemes en què es veu involucrat, interactuant-hi en el dia a dia. Els cíborgs no només es produeixen en l’acoblament protèsic de membres artificials, sinó també en l’acoblament dels treballadors a les línies de producció fabril, que determinen el ritme i l’amplitud dels seus moviments, la immersió dels cossos a la pista de ball, on aquests es mouen guiats per l’espectacle de llum i música electrònica i en la navegació a Internet, intervinguda per interfícies i agents virtuals. Ambients en els quals el cos es troba implicat en complexes hibridacions que en determinen les possibilitats d’acció i percepció, i que cada vegada més són dissenyats d’acord amb una estandardització del cos i les seves funcions. Un entorn creat a la nostra mida, que respon a les nostres necessitats d’acord amb criteris d’utilitat i eficiència, amb la qual cosa augmenten les nostres capacitats, ja que ens redefineix com a éssers humans.

Sandra Álvaro, Avatars, cíborgs i robots: es pot augmentar la humanitat?, lab.cccb.org 13/01/2016