231: Manuel Delgado, “L’única manera de resoldre aquesta situación és obeint”

No calia cap virus per a saber que una ciutat només pot ser controlada per un toc de queda. Tota la vida ha estat així. Però és que ara hi ha una amenaça real. I em sembla ben significatiu que els actors que vindiquen el dret individual a la mobilitat no són l’esquerra, i els únics que protesten d’una manera vehement són els seguidors de Trump.

Per què són els que reclamen el principi liberal de lliure mobilitat, que posen per damunt del bé públic. Doncs no fem bromes: hi ha un virus, tu. L’amenaça és real i l’única alternativa per a combatre’l era el confinament. Ja hi pots fer tantes voltes com vulguis. Encara que sigui per responsabilitat, el que a mi em pertoca és dir que deixem de banda les llibertats individuals que podia semblar que teníem i entenguem que per damunt de les llibertats personals hi ha el benestar públic. Jo, em sap molt greu, sóc un home d’ordre.

La democràcia es basa en l’obediència voluntària. Qualsevol sistema social funciona a partir de l’obediència. Jo faig classes com un ximple davant l’ordinador voluntàriament. Podria no fer-ho. Encara més: em passo tot el dia obeint, i no veig que es pugui fer de cap més manera. No sóc un liberal que cregui que per damunt de tot hi ha la llibertat. Crec que hi ha responsabilitat i lleialtats que no poden ser decebudes i que impliquen obeir. I a més dic obertament que qualsevol convivència humana basada en normes compartides demana l’obediència voluntària, fins i tot quan desobeïm.

Encara més, quan desobeeixo l’ordre social al capdavall represento la competència que tinc d’impugnar-lo. I en certes circumstàncies desobeir certes lleis injustes no és un acte de llibertat, és un acte d’obediència. És una obligació moral. Això és molt important. Rebel·lar-se, desobeir, en certes circumstàncies és obligatori.

D’això se’n diu responsabilitat. Que explica fins a quin punt som conscients que els nostres actes tenen conseqüències. I que podem perjudicar els altres. Tu creus que no voldria sortir de casa, jo, ara? No surto de casa perquè penso en els altres. I entenc que l’única manera de resoldre aquesta situació és obeint. Complint allò que ens diuen aquells que en saben més que nosaltres. Hem de preservar-nos durant un temps els uns dels altres.

Això que veiem ara passava d’una manera larvada. I les circumstàncies actuals han fet d’accelerador de partícules que intensifica el màxim allò que ja eren tendències, inèrcies. Aquesta idea que el món canviarà té més a veure amb l’obligació que tenen alguns intel·lectuals de pronunciar-se sobre l’actualitat. En un sentit profètic. Una mena de xamans que es pronuncien sobre temes dels quals no tenen ni la més remota idea. Em recorda molt les Torres Bessones. No va haver-hi cap intel·lectual com Déu mana, entre cometes, que no se sentís obligat a dir-ne alguna cosa. Aquest star system intel·lectual és el que em fa més ràbia. La vida després de la Covid-19. La Covid-19 és un abans i un després? No, home, no. Més aviat que no ens pensem podem tornar a la normalitat. Per bé i per mal. El capitalisme continuarà bàsicament dedicant-se a la depredació, que és el seu fort, i nosaltres farem el vermut en una terrassa.

 

Les alternatives polítiques que presumeixen d’esquerres reclamen, i segons com obtenen, un capitalisme més comprensiu. Que estigui en condicions d’entendre que necessita mantenir un cert nivell de vida (tot i que ja no és el de l’estat del benestar) que asseguri que cadascú de nosaltres continua essent un productor primer, i consumidor després. Tindrem injecció en massa de diners públics i un rescat universal que garantirà l’ordre. En el fons busquen això. No faran perillar l’estabilitat mundial. No la volen deixar a les mans d’espasmes col·lectius que puguin implicar revoltes. Ens tranquil·litzaran a còpia de mesures que no afectaran la distribució de poder i la riquesa. És el model, una miqueta, d’allò que va ser l’estat del benestar, que va arribar justament després d’una crisi. La Segona Guerra Mundial. Per evitar el desordre social.

Vivim en una mena de circumstància en què ens pensem que tot és inèdit, insòlit, però en el fons allò que hagi de passar hauria passat igualment sense el coronavirus i sense internet. D’això no en depèn. I si la maquinària del sistema no té cap manera de vigilar-nos, doncs en farà servir una altra. Si és que en fa servir cap! Perquè potser la clau és que ningú no vigilava. Potser només hi ha la convicció narcisista i vanitosa que hi ha ulls que ens vigilen. Se’ls en fot, bàsicament, què fem. Darrere les càmeres de videovigilància no t’espia ningú. I aquest és l’autèntic control: no ens espien, pensem que sí, i així justifiques la teva passivitat. No faig res perquè que em vigilen. Realment si et diguessin que no et vigilen, t’emportaries un disgust, perquè aleshores quina coartada tindries per a no moure el cul?

Quan compares aquesta pandèmia amb anteriors és una anècdota. El problema està en el fet que mirem moltes pel·lícules. I ens sembla un gran què. D’una manera o altra, ens animen a un imaginari que té una base cinematogràfica. Molta gent ho diu obertament: vivim una pel·lícula de ciència-ficció. I si la cosa no t’afecta de manera directa en forma de mort o malaltia o crisi econòmica, fins i tot pots explicar-ho com una experiència, amb una certa gràcia, que haurà valgut la pena de viure. I que podrem explicar després.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/delgado-resoldre-situacio-fent-cas/?fbclid=IwAR27oSu7oac67yV0OKJnSU_ZTR9lTh3NjjlSW0L0cFrA8cw9Pm8I4wIgohQ