221: Daniel Gamper, Encara des de casa
Les penes allunyades en el temps fan menys mal que les presents. Com ja indicava Mar Rosàs i ha ponderat Albert Pla Nualart, en el discurs públic i polític preval una avaluació utilitarista de les possibilitats d’actuació institucional durant la pandèmia. Peter Singer, notori representant d’aquest corrent filosòfic, afirma que estem moralment obligats a sospesar els efectes de la pandèmia amb els que provocarà l’anunciada reducció de diversos punts en el PIB. Sosté que el criteri de comparació ha de ser el benestar de les persones i deixa en mans dels científics socials la feina de conjecturar escenaris de futurició. Unes conjectures que motiven menys a l’acció que les morts efectives que es donen ara i aquí. Segons Singer, l’única decisió racional serà la que intenti reduir al màxim el patiment humà, sigui el present, sigui el futur.
Tanmateix, ens resistim a calcular les vides com si fossin nombres. Achille Mbembe sosté que el neoliberalisme és necroliberalisme, perquè funciona com una calculadora de vides humanes que distribueix els morts segons pautes racials, socials i de gènere. Mots semblants als que ha usat Jürgen Habermas en les entrevistes a Frankfurter Rundschau i Le Monde: “En el decurs de la crisi s’ha pogut i es pot observar com en alguns països hi ha polítics que dubten de dirigir la seva estratègia segons el principi que l’esforç de l’estat de salvar totes i cadascuna de les vides humanes ha de prevaldre absolutament sobre el càlcul utilitari dels costos econòmics no desitjats que pot tenir aquesta decisió”. No es tracta de comptar persones, sinó de veure la singularitat humana. Quan et preguntin si prefereixes que es mori una persona a canvi que en visquin d’altres, com proposa brutalment el famós trolley problem, no cal que responguis. No saps, no contestes, perquè no acceptes la pregunta. I és que qui pregunta també té poder i convé resistir-s'hi. Aquesta és avui la manera més habitual d’exercir la llibertat d’expressió: rebutjar el diàleg amb qui pregunta sobre una cosa en uns termes que no compartim, que detestem, exigint-nos que desistim del principi dels principis, aquell en nom del qual podem fer com Groucho Marx i canviar eventualment algun dels nostres altres principis. El trobem significativament a la capçalera de la Constitució alemanya establint per a l’eternitat que la dignitat dels homes és inviolable.
Comentaris