276: Jean-Luc Nancy, Una qüestió de llibertat
Aquells crítics amb el confinament reclamen estratègies d’immunització col·lectiva sobre les quals no hi ha cap tipus de certesa –en el cas d’aquesta epidèmia ens ho mostren molts aspectes biològics i mèdics. Alhora, ells haurien preferit deixar marxar les persones que, de totes maneres, es trobaven ja entregades a una mort no massa llunyana. Entre les dues estratègies, no se sap què és el que els hauria passat a aquelles persones que, tot i tenir dificultats respiratòries, encara no estan a l’espera de la mort. D’una forma general, el principi que governa aquesta manera de pensar és el d’una regulació natural a la qual hauríem de saber conformar-nos. De sobte, per aquesta gent la demanda de protecció sanitària és una forma de servitud voluntària moderna que obre noves formes de tirania.
Aquest pensament liberal s’arrisca a trobar aquelles mateixes dificultats amb què topa el liberalisme econòmic. La familiaritat entre un i altre és més que evident. De la mateixa manera que hi ha un mercat de les mercaderies, n’hi ha un de la vida, la malaltia, la vellesa i la mort. Deixem que, sense embuts, s’hi doni la lliure concurrència. Això és el que, al cap i a la fi, estan dient aquells que critiquen el confinament amb independència del debat a posteriori sobre el moment i la forma correcte de dur-lo a terme.
És cert que, per estrany que sigui dir-ho, la sanitat tendeix a esdevenir un bé de consum i la longevitat esdevé un valor en si. Això ens porta sovint a acceptar les formes i les qualitats de vida en les quals predomina l’entreteniment sobre la despreocupació o la presa de riscos del caràcter aventurer que forma part de les vides actives. Això és cert, però a aquest fet no s’hi respon pas exposant a tothom a tots els riscos oferts per tot allò que prové del sistema tecno-econòmic que multiplica les toxicitats, els enverinaments, les auto-immunitats, les usures i les viralitats de tot tipus.
És per això que la crisi actual no és només sanitària, sinó que és un producte de l’exasperació de les conquestes entre les quals ens trobem lligats i atrapats fins al punt que, de fet, no sabem pas com sortir-ne.
A més d’això, els renecs sobre la privació de la llibertat semblen ridículs si tenim en compte que les nostres llibertats ordinàries – aquelles de circular tant com aquelles d’expressar-se – s’exerceixen a l’interior dels límits cada cop més estrets de les nostres necessitats eco-tècniques, demogràfiques i ideològiques. Si aquests límits es van estrenyent tant és perquè per totes bandes cal compensar, reparar, cuidar, ordenar, classificar, arreglar, connectar… i, mentrestant, cap història sembla obrir-s’hi per a nosaltres – i això és així tant per a aquells que no saben fer altra cosa que enriquir-se com per a aquells que son forçats a empobrir-se. Al cap i a la fi, som reduïts a això: a enriquir-nos o a empobrir-nos, quan no a la mera conquesta de la fama.
Tal volta comencem a comprendre, a la fi, que no som lliures de la mesquina llibertat d’un subjecte segur de si mateix i dels seus drets – que es redueixen al dret d’obeir a la mercantilització dels uns i al caprici dels altres. Ho tenim tot per inventar de nou. I en això caldria comprendre-hi el sentit dels nostres drets, de la nostra humanitat i d’una certa “llibertat”.
Cap filòsof no ha pensat mai una llibertat que fos la simple autonomia de l’individu i no la inscripció de la seva existència en el món – aquest món fou infinitament obert més enllà d’ell mateix. A aquesta obertura infinita del món se l’ha anomenat “l’esperit”. Marx deia que el món del seu temps era un món “sense esperit”. Nosaltres no només som sense esperit, sinó potser fins i tot sense cap altre cos que no sigui el de les nostres connexions maquíniques, energètiques, catòdiques i plasmàtiques. El virus actual i els mitjans per desfer-se’n – els mitjans mèdics, econòmics i polítics – no són gran cosa en vistes d’allò que ens espera mentre encara tinguem un a-venir. Doncs allò que ens espera, i crec que tots ho sentim així, és certament la necessitat de reinventar la nostra existència, és a dir, precisament allò que anomenem “llibertat”, malgrat que ella mateixa encara ens exigeixi ser alliberada.
Comentaris