Kant i els dos tipus d'imperatiu.

Kant afirma que quan el voler no coincideix amb la llei moral, aquesta es manifesta com una obligació, és a dir, com un imperatiu que adopta la forma “he de...”. Això és el que succeeix en les voluntats humanes perquè són imperfectes a diferència de les divines o santes on el voler s’identifica amb la llei moral.

Després distingeix entre dos tipus d’imperatius. Si l’acció adopta la forma: “si vols y, has de fer x”, l’imperatiu és hipotètic. Si l’acció és bona per si mateixa, l’imperatiu és categòric.

La distinció entre imperatius hipotètics i imperatius categòrics descobreix la distinció entre el concepte “autonomia” i el concepte “heteronomia”.

Com hem vist, els imperatius hipotètics indiquen els mitjans necessaris per obtenir una finalitat. “Si fas tal cosa, llavors n’obtindràs tal altra”. En aquest cas, l’acció no es realitza per ella mateixa sinó com a mitjà per aconseguir un determinat objectiu. Segons Kant, els imperatius hipotètics manen accions en funció de propòsits ulteriors, i, per tant, són heterònoms, és a dir, condicionats i relatius. Això significa que seguint imperatius hipotètics es poden realitzar accions immorals per tal d’aconseguir la finalitat que ens proposem.

En canvi, l’imperatiu categòric expressa la forma mateixa de la llei moral (racional, universal) que, sense posar com a condició cap propòsit, mana una conducta per si mateixa. L’imperatiu categòric no es refereix a la matèria de l’acció, és a dir, a allò que es fa, sinó a la forma com s’actua, és a dir, a la bona voluntat que es posa en actuar, al marge de quins siguin els resultats i les conseqüències de l’acció. Amb això Kant vol fonamentar el principi suprem de la moral que, des del seu punt de vista, ha de ser autònom, incondicionat, i, per tant, no pot ser hipotètic. 

L’imperatiu categòric de Kant es defineix així: “Obra de manera que la màxima de la reva voluntat pugui valer sempre, al mateix temps, com a llei universal”

S’entén per màxima el principi subjectiu de l’acció, aquí i ara. La llei és el principi objectiu de l’acció, vàlid per a tot ésser racional, segons el qual aquest ha d’actuar. La llei és, doncs, un veritable imperatiu.

L’imperatiu categòric no prescriu ni prohibeix res, sinó únicament diu que l’acció s’ha d’ajustar al deure racional. Per aquesta raó, la moral kantiana es considera una moral formal: no diu què hem de fer, sinó com hem d’actuar. La moral kantiana també és una moral autònoma perquè les condicions de l’acció moral –bona voluntat i raó- procedeixen de la pròpia naturalesa racional de l’home. 

Kant enumera alguns deures per mostrar de quina manera s’ajusten a l’imperatiu categòric: conservar la vida, complir les promeses, cultivar els propis talents, contribuir a la felicitat dels altres. En tots els casos la pregunta és la mateixa: què passaria si la màxima de la meva acció es tornés universal? La resposta racional és, segons Kant, que “he de poder voler que la màxima de la meva acció sigui llei universal: aquest és el cànon del judici moral”.

Un cop ha trobat la forma de l’imperatiu categòric, Kant es pregunta quin pot ser el seu fonament. Kant pensa que aquest fonament últim ha de ser alguna cosa que existeixi en si mateixa com a fi i no com a mitjà, i aquest és només l’ésser humà. Totes les altres coses que existeixen són relatives, només els éssers racionals, les persones, es distingeixen per ser finalitats en si mateixes, mai com quelcom que pugui ser usat com a mitjà. Per tant, el fonament de la llei pràctica és que “la naturalesa racional existeixi com a fi en si mateixa”.

D’aquí se’n deriva una altra formulació de l’imperatiu categòric: “Actua de tal manera que tractis la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre al mateix temps com a fi, mai simplement com a mitjà”.

Actuar correctament, doncs, ens obliga a reconèixer que totes les persones tenen dignitat i mereixen respecte. Tractar l’ésser humà com un fi en si mateix i mai simplement com a mitjà, constitueix el mandat d’un deure objectiu de la raó. D’aquesta manera es pot establir una raó pràctica universal: “la voluntat de tot ésser racional com una voluntat universalment legisladora”.

Proveït d’aquesta moral formal i autònoma, Kant sent la necessitat de justificar els principis metafísics que havia negat a la “Crítica de la raó pura”. Es tracta dels postulats que desenvolupa a la “Crítica de la raó pràctica”. Aquests postulats són: la llibertat, la immortalitat de l’ànima i Déu. Són conceptes que es poden derivar de l’ètica formal, però mai seran el seu fonament, com havia passat a les ètiques materials.

Aquests principis no es poden demostrar, són metafísics, per tant, no condicionen la moralitat. És a dir, les accions no es duen a terme per tal d’aconseguir la llibertat, assegurar la immortalitat o per temor de Déu, perquè ningú pot demostrar aquest principis. En conseqüència, no interfereixen en l’autonomia del deure ètic que Kant ha plantejat, únicament són suposades recompenses a la dignitat d’aquell que actua per pur deure. 

Manel Villar