modernitat, teologia política i impolítica (diccionari Roberto Esposito).

Roberto Esposito

Filosofia política moderna. La política moderna, ¿no ha nascut justament per tal de neutralitzar el conflicte? En altres paraules, ¿no ha estat sempre, des de l’inici, “antipolítica”? Des d’aquest punt de vista, l’antipolítica és la forma extrema, pòstuma i acabada de la política moderna com a forma, inevitablement conflictiva, de neutralitzar altre conflicte, més insostenible encara (pàg. 14).

La despolitització moderna –de matriu hobessiana- neix dins de la closca de la “política absoluta” i de l’obligació sobirana (pàg. 14).

Entendre la modernitat com despolitització o neutralització de la política és un procés visible de manera absolutament particular en el Leviatan de Hobbes –en aquest aspecte, contra Maquiavel, verdader fundador de la política moderna, si la política és entesa de manera correcta- que pot “eliminar” la contradicció al preu d’una acabada despolitització de la societat a favor del sobirà (pàg. 30).

Quan Schmitt (...) veu en la modernitat la mort de la representació, no es proposa negar, i fins i tot ho afirma explícitament, que justament allò modern, en el seu origen hobbesià, és qui obra la història (precisament moderna) de la relació entre representat i representant, però d’una relació tal que s’ha tornat totalment immanent, és a dir, buit de contingut substancial, constituint així la més radical negació de la representació de la “idea”. (...) La modernitat talla aquest fil vertical amb una decisió excloent de tota relació, si no analògica, per transposició metafòrica, amb l’altre de si. No és que el modern sigui una simple proliferació d’interessos contraposats o que no aspiri de continu la forma de la unitat, només que l’entén com a unitat funcional i autorreferencial. És a dir, com a “sistema” capaç d’autogovernar-se fora de qualsevol finalitat exterior (el bé) o de qualsevol vincle interior a la lògica dels continguts (els “subjectes”) que l’habiten (pàg. 31).

L’antítesi entre representació política i neutralització despolititzadora és en realitat una conjunció, com ho demostra el trànsit hitòrico-semàntic que secularitza a la representació catòlica en la moderna relació representat-representant (governatiu-parlamentari). Això últim no pot més que representar el diversos i contraposats interessos alliberats per la desformalització de l’antiga res publica christiana. Aquests interessos no poden ser conciliats, portats de nou a una harmonia sinó com a molt “regulats” en els termes d’una “pau armada” (pàg. 33).

La modernitat es presenta com a organització d’un buit: dissolució de la substància, més que la seva “cura”, destrucció de tota pretensió de totalitat. La política en el sentit de l’antiga pólis perd tota legitimitat (...) L’Estat derivat d’això no reprodueix l’ordre de la pólis (...). L’equilibri d’interessos és garantit per aquesta ruptura, per l’abandonament de tota pretensió orgànica de “síntesi a priori”. La síntesi no pot ser sinó simple mediació, pur negoci entre parts integrants governades per l’interès econòmic.  I és aquesta autonomia qui allibera a l’individu dels vincles personals i jeràrquics de l’ordre premodern i el situa dins del domini “absolut” del mercat. Així com és l’absoluta intercanviabilitat  dels béns la que funda el dret igual, en la igualtat de possibilitats d’adquirir béns materials i simbòlics (pàgs 33-34).

La despolitització és la forma política dins la qual es determina l’autonomia de l’econòmic. I aquesta no es desenvolupa naturalment, sinó que requereix una força (política) capaç de instituir i conservar les condicions generals dins de les quals pot funcionar (pàg. 34).

L’Estat neix d’aquell procés de des-teologització en què consisteix la laïcitat moderna, i per tant, del buidament de tota substància política: fragmentació de la unitat política en diferents poders i neutralització contractual (pàg. 34).

I també aquesta neutralització necessita una forma política per funcionar, per recompondre tot i que artificialment, les parts. El poder de les parts –el seu contracte- ha de ser organitzat políticament. La mateixa ruptura de la vella representació produeix nova demanda representativa. Els interessos es donen com unitàriament irrepresentables, però aquesta situació, de nou, ha de ser representada ella mateixa. És encara justament la manca de fonaments, el desarrelament, el que crida una nova arrel. Així com és justament la tècnica, que expressa també el caràcter il·limitat de la voluntat de potència, qui “provoca” una nova determinació formal (pàgs. 34-35).

Naturalment, aquesta nova forma deduïda del que ha trencat la vella unitat substancial de la comunitat, transformant-la en una simple societas, no pot ser un mite. Per dir-ho així, ella és teològica a la segona potència, perquè ha nascut de la desteologització moderna. Teologia de la laïcitat. És la teologia hobbesiano-schmittiana. Teologia política, però política de la despolitització (pàg. 35).

L’impolític es rebel·la justament contra aquesta conjunció de despolitització i teologia, de tècnica i valor, de nihilisme i apologia (pàg. 35).

Política i impolític. L’impolític, en comptes de xocar amb el conflicte polític, o de negar la política com a conflicte, la considera com l’única realitat i tota realitat. Afegint també, tanmateix, que és només la realitat (pàg. 14).

La política no sempre té consciència de la seva pròpia finitud constitutiva. Està constitutivament conduïda a oblidar-la. L’impolític no fa altra cosa que “recordar-li-ho”. És a dir, la retorna al cor mateix d’allò polític (pàg. 14).

Mentre l’antipolítica coincideix amb la política perquè, en negar-la, la reprodueix potenciada, l’impolític coincideix amb la política justament perquè no la nega (pàg. 15).

Quina cosa afirma l’impolític? Afirma que no hi altra política que la política. Però que, justament per això, la política està tancada –o millor dit determinada- per la identitat amb si mateixa. La seva potència està limitada al que és. No pot trascendre’s en cap finalitat o compliment exteriors a la seva nua realitat el que és. L’impolític és la fi de tot “fi de la política” (pàg. 15).

L’impolític no és diferent del polític, sinó que és el polític mateix observat des d’un angle de refracció que el “modera” davant el que ell no és i tampoc pot ser (pàg. 18).

L’impolític no “critica” la realitat en nom d qualsevol altra cosa distinta d’ella, d’un ideal, un valor o un interès diferent. Si fos així, evidentment quedaria pres dins de la tradició que vol criticar, aquesta tradició, justament, de les diverses crítiques de la religió, de l’economia, de la política, i així successivament (pàg. 21).

Mai no ha existit una pólis entesa com un cosmos unitari posteriorment trencat. Així com  mai no ha existit un ordre natural després violat, extirpat i destruït per la violència de la tècnica. Pel contrari, des d’el començament, les nomoi de la pólis entraren recíprocament en conflicte, així com des de sempre la naturalesa es presenta “desnaturalitzada” per i en la lògica suplementària de l’artifici. ¿No entenia això Plató quan excloïa de la categoria dels possibles històrics a la ciutat ideal? ¿O Aristòtil, quan individualitzava l’especificitat de la política efectiva exactament en l’eliminació que la separa de la seva pròpia “veritat”? ¿No és necessari llavors deduir d’això que la política no té propietat ni essència, i que la seva propietat consisteix en l’absència d’allò propi, així com la seva essència consisteix en una manca d’essencialitat irremeiable? (pàgs. 22-23).

No és la història del pensament polític, i molt menys la seva secció moderna, el que “explica” la perspectiva impolítica sinó aquesta la que il·lumina a la primera, i alhora la deconstrueix. Més precisament, deconstrueix l’esquema de successió de contrast que assigna a la política una història emancipadora o degenerativa ... (pàg. 23).

L’impolític reconeix la perfecta cooriginarietat de tècnica i política, i reconeix que no existeix una pràxis qualitativament distinta de la téchne i precedent d’ella, a diferència del que ens ha ensenyat una llarga tradició. Com ja ens explica el mite platònic (Protàgores, 322 c), no apareix primer la política i després la tècnica, sinó més aviat el contrari. Això significa que la tècnica no constitueix el fi, sinó l’origen de la política (pàg. 23).

Impolític ha estat tot el gran realisme polític –és a dir el pensament no teològic sobre la política- a partir de Maquiavel (pàg. 40).

L’impolític, com a realisme polític, afirma que no existeix una real alternativa al poder, no hi ha subjecte de antipoder, per la senzilla raó de què el subjecte ja és constitutivament poder. O en altres paraules, que el poder és naturalment inherent a la dimensió del subjecte en el sentit de què és precisament el seu verb (pàg. 40).

Teologia política.  No crec que pugui haver dubtes sobre la intenció antiteològico-política de l’impolític. Si existeix un punt d’evident convergència entre els distints autors impolítics, si més no a partir de Benjamin, està constituït justament per la negació de qualsevol tipus de conjunció –immediata, postergada, providencial- entre bé i poder. El poder no és un representació i tampoc una emanació del bé, i molt menys un mecanisme dialèctic capaç de extreure’l del mal, de traduir el mal en bé (pàg. 15).

Si l’impolític es proposés l’objectiu, o s’inscrivís en el destí d’omplir de “forma” el buit originari, recauria precisament en aquesta actitud teològico-política de la que s’allunya, i encara en la seva modalitat més efectiva en tant que conscient de la seva pròpia naturalesa secularitzada (pàg. 16).

De l’impolític sempre es pot parlar a partir del que no representa. O, encara més intensament, a partir de la seva oposició constitutiva a les modalitat de la “representació” entesa aquesta última com la categoria del polític en l’època de la seva crisi incipient. I així ho entén Schmitt en Las categorías de lo político, l’objecte del qual fonamental és el caràcter institucionalment despolititzador de la modernitat i, més exactament, la tesi que aquesta despolitització està determinada per la negació de la “representació” com la que uneix la decisió política a la “idea” o que, en altres paraules, permet un trànsit (una comunicació, segons la polèmica antirromana de Dostoievski) entre bé i poder (pàgs. 29-30).

És contra el “paradigma hobbesià d’ordre” i no l’originària alternativa de Maquiavel derrotada que “reacciona” la repraesentatio catòlica com sutura del nexe interromput entre bé i poder, en el doble sentit de què el bé és representable pel poder i que el poder pot produir bé o també, dialècticament, transformar el mal en bé (pàg. 31).

La política (...), des d’aquesta perspectiva teològica, fora del remetre’s transcendent a la voluntat omnipotent de Déu, no és verdadera política, sinó simple tècnica (Romano Guardini) (pàg. 33).

És per això que la modernitat, en trencar aquesta relació, o en superposar els seus termes, està condemnada a la despolitització (pàg. 33).

L’essència de l’impolític s’expressa en la crítica de la teologia política en la seva doble accepció catòlico-romana (la representació) i hobbesiano-moderna (la relació representant-representat). En aquesta segona direcció, l’impolític es constitueix en oposició directa de tota forma de despolitització i llavors en una relació però res simplement opositora d’allò polític. (pàg. 39).

Roberto Esposito, Categorías de lo impolítico, Katz Editores, Buenos Aires 2006