Hannah Arendt: filosofia política i despolitització.

Hannah Arendt

L’època moderna, en la seva primera etapa d’interès pels productes tangibles i beneficis demostrables o en la seva obsessió posterior pel suau funcionament i sociabilitat, no fou la primera a denunciar la inutilitat ociosa de l’acció i del discurs en particular i de la política en general. L’exasperació per la triple frustració de l’acció –no podem predir el seu resultat, la irrevocabilitat del procés i el caràcter anònim dels seus autors- és quasi i tan antiga com la història registrada (pàg. 297).

Sempre ha suposat una temptació molt gran, tant per als homes d’acció com per als de pensament, trobar un substitut a l’acció amb l’esperança que l’esfera dels assumptes humans escapés de la irresponsabilitat moral i fortuïta inherent a una pluralitat d’agents. La monotonia notable de les solucions proposades al llarg de la història dóna testimoni de l’elemental simplicitat de la matèria. Parlant en termes generals, sempre intenten refugiar-se de les calamitats de l’acció en qualsevol activitat en què un home només, aïllats dels altres, sigui amo dels seus actes des del començament fins al final. Aquest intent de substituir l’actuar pel fer és manifest en el conjunt d’arguments contra la “democràcia”, que, quant més consistent i raonat sigui, esdevé en un al·legat contra l’essència de la política (pàgs. 297-298).

Les calamitats de l’acció deriven de la condició humana de la pluralitat, condició sine qua non per a aquest espai d’aparició que és l’esfera pública. D’aquí que l’intent de suprimir aquesta pluralitat sigui equivalent a l’abolició de la pròpia esfera pública (pàg. 298).

La salvació més clara dels perills de la pluralitat és la monarquia, o govern d’un home, en les seves nombroses variables, des de la completa tirania d’un contra tots fins al benvolent despotisme i aquestes formes de democràcia en què la majoria forma un cos col·lectiu de tal manera que el poble “és molts en un” i es constitueix en monarca. La solució platònica del filòsof-rei que amb “saviesa” soluciona les perplexitats de l’acció com si fossin problemes de cognició, no és més que una varietat del govern d’un home, i de cap manera la menys tirànica. El problema que originen aquestes formes de govern no és que siguin cruels, ja que sovint no ho són, sinó més aviat que funcionen massa bé (...). Tanmateix, totes tenen en comú el desterrament dels ciutadans de l’esfera pública i la insistència en què es preocupin dels seus assumptes privats i que només “el governant deu atendre els assumptes públics. Sens dubte, això equival a fomentar la indústria privada, la laboriositat, però els ciutadans no veien en aquesta política més que l’intent de treure’ls el temps necessari per a la seva participació en els assumptes comuns. Els avantatges de curt termini de la tirania, és a dir, l’estabilitat, la seguretat i productivitat, preparen el camí per a la inevitable pèrdua de poder; tot i que el desastre real succeeix en un futur relativament llunyà (pàgs. 298-299).

Escapar de la fragilitat dels assumptes humans per endinsar-se en la solidesa de la quietud i l’ordre s’ha recomanat tant, que la major part de la filosofia política des de Plató podria interpretar-se fàcilment com els diversos intents per trobar bases teòriques i formes pràctiques que permetin escapar de la política per complet (pàgs. 299-300).

El signe característic d’aquestes fugides és el concepte de govern, o sigui, el concepte que els homes només poden viure junts legalment i políticament quan alguns tenen el dret a manar i els altres es veuen obligats a obeir. La trivial noció, que ja estava en Plató i Aristòtil, que tota comunitat política està formada per aquells que governen i pels que són governants (...) es fonamenta en la sospita que inspira l’acció més que en el menyspreu envers els homes, i procedeix del desig de trobar un substitut a l’acció més que de la irresponsable o tirànica voluntat de poder (pàg. 300).

En teoria, la versió més breu i fonamental d’aquest escapar de l’acció per endinsar-se en el govern es dóna en el Polític, on Plató obre una bretxa entre els dos modes d’acció, árchein i práttein (‘inici’ i ‘actuació’), que segons el pensament grec estaven relacionats. El problema, tal com el va veure Plató, consistia a assegurar-se que el principiat seguiria sent l’amo complet del que havia començat sense necessitar l’ajut dels altres per realitzar-lo. En l’esfera de l’acció, aquest domini aïllat només pot aconseguir-se si els altres ja no necessiten unir-se a l’empresa pel seu propi acord, amb els seus motius i objectius propis, sinó que estan acostumats a executar ordres, i, d’altra banda, el principiat que va prendre la iniciativa no es permet comprometre’s en l’acció. D’aquesta manera, començar (árchein) i actuar (práttein) poden convertir-se en dues activitats diferents per complet. I el principiat arribar a ser un governant (árchón en el doble sentit de la paraula) que “no ha d’actuar (práttein), sinó que governa (árchein) sobre qui són capaços d’execució”. En aquestes circumstàncies, l’essència de la política és “saber com començar i governar els assumptes més greus respecte a l’oportunitat i inoportunitat”, l’acció com a tal s’ha eliminat totalment i ha passat a ser la simple “execució d’ordres” (Polític, 305). Plató fou el primer a introduir la divisió entre aquells que saben i no actuen i els que actuen i no saben, en lloc de l’antiga articulació de l’acció en començament i realització, de manera que saber què fer i fer-lo es convertien en dues activitats completament diferents (pàgs. 300-301).

Ja que Plató identificà immediatament la línia divisòria entre acció i pensament amb la bretxa que separa els governants dels governats, resulta evident que les experiències en les que es basa la divisió platònica són les de la família, on res podia fer-se si l’amo no sabia què fer i no donava ordres als esclaus, ordres que aquests executaven sense saber. D’aquí que qui sap no ha de fer i qui fa no necessita pensament ni coneixement. Plató era plenament conscient que proposava una transformació revolucionària de la pólis quan aplicava a la seva administració les màximes reconegudes per a una família ben ordenada (Polític, 259) (pàg. 301).

És un error comú creure que Plató desitjava abolir la família; volia, pel contrari, ampliar aquest tipus de vida fins a l’extrem que una família inclogués a tots els ciutadans. Dit amb altres paraules, volia eliminar de la comunitat familiar el seu caràcter privat, i amb aquesta finalitat recomanava l’abolició de la propietat privada i del status marital individual (República, 463c i 465h) (pàg. 301).

Segons el pensament grec, la relació entre govern i el seu governat, entre comandament i obediència, era per definició idèntica a la relació entre amo i esclau i per consegüent impedia tota possibilitat d’acció. Per tant, l’argumentació de Plató segons la qual les normes de la conducta en els assumptes públics havien de derivar-se de la relació amo-esclau en una família ben ordenada, significava realment que l’acció no havia de desenvolupar cap funció en els assumptes humans (pàgs. 301-302).

En el propi Plató, la legitimitat d’aquesta teoria (...) segueix estant fermament arrelada en l’equívoca significació de la paraula árchein, que significa començar i governar; per a Plató és decisiu, com ho diu expressament al final de les Lleis, que només el començament (arché) dóna dret a governar (árchein). En la tradició del pensament platònic, aquesta identitat originalment i lingüísticament predeterminada de governar i començar va tenir com a conseqüència que tot començament s’entengués coma legitimació de govern, fins al punt que, finalment, el factor començament desaparegués per complet del concepte de govern. Amb ell desaparegué de la filosofia política més elemental i autèntica de la llibertat humana (pàg. 303).

La separació platònica de saber i fer ha quedat en l’arrel de totes les teories de dominació que no són simples justificacions d’una irreductible i irresponsable voluntat de poder. Atesa la conceptualització i clarificació filosòfica, la identificació platònica de coneixement amb comandament i govern, i d’acció amb obediència i execució regiren les primeres experiències i articulacions de l’esfera política i passà a ser arbitrària per a tota la tradició del pensament polític, fins i tot després que haguessin quedat oblidats els arrels dels que Plató derivà els seus conceptes (pàg. 303).

A banda de la singular mescla platònica de profunditat i bellesa, el pes de la qual va portar els seus pensaments al llarg dels segles, la raó de la longevitat d’aquesta part concreta de la seva obra resideix en què vigoritzà la substitució de govern per acció mitjançant una interpretació encara més raonable en termes de fer i fabricar. És cert –i Plató, que havia obtingut la paraula clau de la seva filosofia, la “idea”, de les experiències en l’esfera de la fabricació, hagués de ser el primer a observar-ho- que la divisió entre conèixer i fer, tan estranya en l’esfera de l’acció, la validesa i significació de la qual es destrueixen en el moment en què pensament i acció se separen, és una experiència quotidiana en la fabricació, on els processos es divideixen en dues parts: en primer lloc, capta la imatge o aspecte (eídos) del producte que va a ser, i després organitza els mitjans i comença l’execució (pàgs. 303-304).

El desig platònic de substituir el fer per l’actuar amb la finalitat de concedir a l’esfera dels assumptes humans la solidesa inherent al treball, a la fabricació es ja, més aparent on toca l’essència de la seva filosofia, la doctrina de les idees (...) en la República. Les idees es transformen en models, mesures, normes de conducta, que són variacions o derivacions de la idea del que és “bo” en el sentit grec de la paraula, o sigui, del que “bo per a” o d’adequació. Aquesta transformació era necessària per aplicar la doctrina de les idees a la política, i atès el propòsit polític, el d’eliminar el caràcter de fragilitat dels assumptes humans, Plató va creure precís declarar el que és bo, i no el que és bell, com la més elevada idea. Però aquesta idea del que és bo no és la més elevada del filòsof, qui desitja contemplar la verdadera essència de l’Ésser i en conseqüència canvia la fosca caverna dels assumptes humans pel brillant firmament de les idees (...). La bondat és la més elevada idea del filòsof-rei, que desitja governar els assumptes humans perquè ha de passar la seva vida entre els homes i no pot residir per sempre sota el firmament de les idees. Només quan torna a la fosca caverna dels assumptes humans per viure de nou amb els seus congèneres, necessita les idees perquè el guiïn com models i normes amb les que mesurar i classificar la variada pluralitat d’actes i paraules humanes, en la mateixa absoluta i “objectiva” certesa amb què l’artesà es guia en la fabricació i el no especialista en la valoració dels llits individuals mitjançant el determinat i sempre present model, la “idea” del llit en general (pàgs. 304-305).

Nota 66: “La idea que hi ha un art suprem de mesura i que el coneixement del filòsof sobre el valor (phronésis) és l’habilitat per mesurar, es manifesta en l’obra de Plató des del principi fins al fi “(Werner Jaeger), només és certa en la filosofia de Plató, on la idea del que és bo substitueix la idea del que és bell. El mite de la caverna (...) és el nucli de la filosofia política de Plató, però la doctrina de les idees tal com es presenta allí ha d’entendre’s com la seva aplicació a la política, no com el desenvolupament original i filosòfic (pàg. 305).

Tècnicament, el més gran avantatge d’aquesta transformació i aplicació de la doctrina de les idees a l’esfera política resideix en què s’elimina l’element personal en el concepte platònic del govern ideal. Plató sabia molt bé que les seves analogies favorites extretes de la vida familiar, com la relació amo-esclau o pastor-ramat, exigien en el governant una qualitat quasi divina per diferenciar-lo dels seus súbdits tan clarament com es diferencien els esclaus de l’amo o l’ovella del pastor (Polític 275) (pàg. 305).

La construcció de l’espai públic en la imatge d’un objecte fabricat portava només amb si, pel contrari, la implicació de l’habilitat i experiència corrent en l’art de la política com en totes les altres arts, com el factor més rellevant no resideix en la persona de l’artista o artesà, sinó en l’objecte impersonal del seu art o ofici. En la República, el filòsof-rei aplica les idees com l’artesà ho fa amb les seves normes i models; “fa la seva ciutat com l’escultor una estàtua" (Rep. 420), i en l’obra platònica final aquestes mateixes idees fins i tot s’han convertit en lleis que només necessiten ser executades (pàg. 306).

Plató ha estat la inspiració de totes les utopies posteriors, l’origen de la tradició del pensament polític posterior en la que, conscient o insconscientment, el concepte d’acció s’interpretà com formació i fabricació (pàg. 306).

En l’època modern, l’home únicament pot conèixer el que fa, que les seves capacitats més elevades depenen de la fabricació i que, per tant, és profundament homo faber i no animal rationale (pàg. 307).

La millor prova de la persistent i triomfal transformació de l’acció en una manera de fer ens la dóna la terminologia del pensament i de la teoria política, que fa quasi impossible tractar d’aquestes matèries sense usar la categoria de mitjans i fins i tot discutir en termes d’instrumentalitat (...). Tal vegada som la primera generació que s’ha adonat de les conseqüències fatals i inhumans, en una línia de pensament que admet que tots els mitjans, (si són eficaços) estan permesos i justificats en la recerca d’una cosa definida com a fi. (...) Mentre creiem que tractem amb mitjans i fins en l’esfera política, no es podrà impedir que qualsevol empri tots els mitjans per perseguir fins reconeguts (pàg. 308).

La substitució de fer per actuar i la concomitant degradació de la política en mitjans per aconseguir un presumpte fi “més elevat” (...) és tan vella com la tradició de la filosofia política (la interpretació de l’acció en termes de fer) (pàg. 309).

L´època moderna no inventà la tradició, sinó que l’alliberà dels “prejudicis” que l’havien impedit declarar obertament que el treball de l’artesà havia de classificar-se en un lloc més alt que les “peresoses” opinions i fets constitutius de l’esfera dels assumptes humans (pàg. 309).

La qüestió és que Plató, i en menor mesura Aristòtil, segons els quals els artesans no mereixen la ciutadania plena, foren els primers a proposar que els assumptes polítics es gestionessin i regissin a la manera de la fabricació (pàg. 309).

Sense la revelació de l’agent en l’acte, l’acció perd el seu caràcter específic i passa a ser una forma de realització entre d’altres. En efecte, llavors no és menys mitjà per a un fi que ho és la fabricació per produir un objecte. Això succeeix sempre quan es perd la contigüitat humana, és a dir, quan les persones només estan a favor o en contra de les altres, per exemple, durant la guerra (...) (pàg. 249).

L’acció, a diferència de la fabricació, mai no és possible en l’aïllament, estar aïllat és el mateix que la mancança de la capacitat d’actuar. L’acció i el discurs necessiten de la presència dels altres no menys que la fabricació requereix la presència de la naturalesa per al seu material i d’un món on col·locar el producte acabat. La fabricació està rodejada i en constant contacte amb el món; l’acció i el discurs ho estan amb la trama dels actes i paraules d’altres homes. La creença popular en un “home fort” que, aïllat, en contra dels altres, treu la seva força del fet d’estar sol és pura superstició, basada en la il·lusió que podem “fer” alguna cosa en l’esfera dels assumptes humans –“fer” institucions o lleis, per exemple, de la mateixa forma que fem taules o cadires, o fer homes “millors” o “pitjors”, o conscient desesperació de tota acció, política i no política, augmentada amb la utòpica esperança que es pot tractar els homes com es tracta un altre material (veure cita 15) (pàgs. 258-259).

L’ambició sempre frustrada de tots els tirans grecs consistia a desmotivar la preocupació pels assumptes públics, el temps que passaven els ciutadans en un improductiu aporeueíen i politéuesthai, i transformar l’àgora en un conjunt de botigues semblant als basars del despotisme oriental (pàg. 224).

La vida social de l’animal laborans manca de món i és semblant al ramat i (...), per tant, és incapaç d’establir o habitar una esfera pública, mundana ... (pàg. 225)

El veritable treball de fabricació es realitza sota la guia d’un model, d’acord amb el qual es construeix l’objecte. Aquest model pot ser una imatge contemplada per la ment o bé un esborrany en el que la imatge tingui ja un intent de materialització mitjançant el treball. En qualsevol cas, el que guia el treball de fabricació està al marge del fabricant i precedeix al verdader procés de treball quasi de la mateixa manera que les exigències del procés de la vida en el laborant precedeixen al verdader procés de la tasca (pàg. 201).

Hannah Arendt, La condición humana, Círculo de lectores, Barna 1999