Conversos a l'independentisme.

CONVERSOS. En la ressaca de la manifestació de l'Onze de Setembre he llegit bastants cops la paraula conversos com a manera d'expressar el salt quantitatiu de l'independentisme històric a l'independentisme de masses. És evident que l'expansió del fenomen és recent i que aplega molta gent que no havia pensat mai en la independència de Catalunya com a hipòtesi plausible. Però la paraula conversos m'inquieta perquè dóna a la independència una dimensió de creença que em sembla equivocada i perillosa. Les persones no es converteixen a una idea: a les idees s'hi arriba per consideració racional. Es converteixen a una fe. I la fe sempre és un sistema de demarcació: ortodoxos i heterodoxos, fidels i infidels, sants i pecadors. La independència no ha de demarcar, ha d'integrar. No pot ser propietat de ningú, perquè els països són de tots, per molt que als nacionalismes els costi entendre-ho. La independència no pot ser mai una creença perquè és una realitat tangible: un estat. Una potència convertida en acte: una forma política i institucional. Precisament, el gran salt té molt a veure amb l'assumpció per part de molta gent que pot voler la independència sense necessitat de fer seva la fe que emana de la nació i el seu caràcter inefable. Si en fem una fe, comencem malament. Oblidem el principi democràtic bàsic, el principi d'increença, que diu així: "Tota creença compartida és un judici que no jutja, una veritat que no es posa en dubte, una proposta que no s'examina. Pensar és acceptar que els prejudicis no poden ser compartits en tant que prejudicis".

Josep Ramoneda, D'idees i creences, Ara, 19/09/2012