Hessel, una ànima bella indignada.
 |
| Stéphane Hessel |
Però sembla que, d'aquest pamflet, els lectors francesos, espanyols i catalans només n'han retingut el títol, certament atractiu, provocador i tot: Indigneu-vos! Hessel l'encerta quan localitza l'enemic número u de les democràcies del present en la mercantilització, el consumisme i, especialment, la "finançarització del món". Ara bé: tota la resta de la seva anàlisi de la situació política a Occident i de la marxa de les democràcies està tenyida d'un idealisme que fa patxoca, hereu de moviments resistents molt actius en el seu moment i força incardinats en la guerra, la brega pragmàtica i l'aldarull —des de la resposta al règim de Vichy fins als disturbis de Maig de 1968—, però que cau en el més pur platonisme quan es projecta sobre els nostres dies. Si la política, almenys des de Maquiavel, és el regne del possible i arrela en les situacions reals que la història presenta en cada moment de la seva marxa, llavors sembla clar que aquesta obreta no té gairebé res de polític, i tot de discurs pacifista carregat de bones intencions.
Com ja s'ha dit, Hessel és realista quan diu que cal instaurar "una veritable democràcia econòmica i social que suposi eliminar les grans feudalitats econòmiques i financeres de la direcció de l'economia", i també en assenyalar: "Quan alguna cosa t'indigna, com jo vaig estar indignat pel nazisme, llavors et tornes militant, fort i compromès. Vas a parar al corrent de la història, i el gran corrent de la història cal que continuï gràcies a cada persona". En això, Hessel sembla fins i tot, en aparença, seguidor de la teoria de Marx esbossada al 18 Brumari de Lluís Napoleó Bonaparte, on llegim que "els homes construeixen la història, però no la construeixen segons el seu arbitri, sota circumstàncies triades per ells mateixos, sinó sota les circumstàncies amb què es troben directament, que existeixen i que transmet el passat". Però Hessel cau obertament en la beatitud més impràctica quan, en nom de la bona fe i del pacifisme extrem, s'afilia (pàg. 29) a les teories de Hegel, per al qual la llarga història de la humanitat només té un sentit: la llibertat de l'home que progressa etapa rere etapa. Quin optimisme! Per reblar la seva bona fe, Hessel rebutja, immediatament després, la teoria de la història de Walter Benjamin, el qual és considerat, en el llibre, com un pessimista sospitós pel fet que entenia el desenvolupament històric com una successió de catàstrofes.
Hessel conclou, contra la lliçó de Benjamin i potser també contra la seva actitud en temps gloriosos, que "la història de les societats progressa i, al final, quan l'home ha assolit la seva llibertat completa, tenim l'Estat democràtic en la seva forma ideal". La conseqüència de tot plegat ha estat col.laborar a la generació d'uns moviments pacífics que han arreplegat milers d'ànimes belles (Hegel), bona gent, exaltats sense megàfon, okupes desocupats, sedentaris de l'acció política i amics dels miracles més esdolceïts. Tot el contrari del que proposava Flaubert quan les democràcies parlamentàries ja havien ensenyat les seves vergonyes, després de la revolució de 1848: "De totes les coses relatives a la política, l'única que entenc és el motí." Amotinem-nos, doncs, o creiem, ciutadans indignats com el jueu Walter Benjamin, que no es pot esperar, del nostre temps històric malastruc, res més que l'arribada del Messies.
Jordi Llovet, La indignació, Quadern Catalunya. El País, 26/05/2011
Comentaris