Los seguidores del Tea Party, por el contrario, son revolucionarios en esta época de aparente flacidez ideológica. Se sienten enajenados del poder, pues tradicionalmente había sido ocupado por su nación y por el sujeto histórico que ellos representan. Y ahora deben competir por el dinero, el puesto de trabajo, el estatus o la autoridad intelectual con seres antaño periféricos que solían quedar descalificados para la carrera antes de empezar. Nadie ha vulnerado sus derechos, pero al materializarse su extensión a toda la población, sienten que se les han arrebatado sus viejos privilegios, lo cual es rigurosamente cierto. La no discriminación y el reparto del poder acaban cristalizando en la presencia de un negro en la Casa Blanca, una boda gay o ese G-20 donde los brasileños opinan sobre la economía mundial. En ese momento, el varón blanco conservador de mediana edad se subleva. Si Ortega viviera, ¿no llamaría a este fenómeno "la rebelión de las élites"? Los teapartyers proc...
Comentaris
Entrant més al món de la política com ens explica Bugne, aquest text es relaciona amb l'altre també pel motiu de que els polítics quan menteixen i la gent se la pren com una veritat, ells en treuen molt de aprofit per propis interessos (siguin el·leccions, publicitat, etc.) i que la societat en digui la veritat i ells encara puguin obtenir més poder o interessos. Y per acabar aquest comentari dir que el punt 3 de aquest text te molta raó amb la realitat política de avui día: que els polítics de avui dia només menteixen i ens fan creure mentides tractan-se com si fossim idiotes o aniamls.
Francesc Romera Beltran
Per començar al primer punt ja és relaciona amb el primer fragment del text de Mario Bunge, ja que en el primer punt en que diu" l'intenció és enganyar i confondre", per obtindre el poder, tal i com o fan els polítics que també es diu al text de Mario Bunge (art de mentir). Al següent punt, l'objectiu del polític és poder, per tant poder que perdem nosaltres per això han de ser bons en l'art de mentir per fer passar millor les sebes mentides com a verdaderes sense que dubtem d'ells. Com diu al text de P. Lynch, els polítics consideren al ciutadà com animal, ja que per tal d'aconseguir poder els i és igual per tal fer-nos contents dient-nos el que volem sentir(habilitat de fer passar les mentides del text de Mario Bunge). Com bé diu al text de P. Lynch "el mentider maliciós" vol que confiïn en la seva "veritat" i que confiïn en ell per mitjà de “fer passar les seves mendides com a veritats”.
L'últim fragment del text del blog "el bon mentider en treu partit" es relaciona amb el text de Bunge " mestres en l'art de mentir" a part, es basen en la veritat per mentir.
· Els dos objectius principals de Mario Bunge en el text (mestres en l'art de mentir) i (habilitat per fer passar els seves mentides), apareixen sovint en el text de P. Lynch, com he esmentat anteriorment per mitjà de cites i exemples
Aquests dos textos es relacionen perquè ens diuen que mentir és afirmar una cosa que creiem fals amb la intenció d´enganyar i confondre, és a dir, l'habilitat de fer passar les mentides per veritats.
També ens diuen que de la mentida es pot treure un bon partit, ja que si tu no vols dir la veritat algu per no ofendrel el menteixes, i pots guanyar la seva confiança si es creu la mentida. Però d'aquesta manera no es respecta l'èsser humà com diu Michael P. Lynch.
I per això es diu que sempre em d'anar amb la veritat pel davant.
Resumint, el poder de les mentides és realment enorme entre la espècie humana però porta a la pròpia autodestrucció. El millor? Com aquells que diuen que tant dolent és no beure mai alcohol com emborratxar-se dia si dia també i que s'ha de mantenir un equilibri, això no és una excepció. Veritat i mentida són les dos cares de la mateixa moneda, una moneda que podem llançar i saber el costat sobre el que caurà abans de tirar-la i que podem utilitzar en benefici, atenent-nos a les conseqüències si la farsa és desmontada o si la veritat és massa dura. En qualsevol cas, la decisió de fer el correcte ens correspon a nosaltres.
Carles Martínez Juvés