La subjectivitat de la violència.






... de fet no hi hauria cap forma d'acció o de producció humana que no presentés algun matís de forçament o de coacció. Per aquesta via, qualsevol forma de vida podria ser conceptualitzada com a violenta pel fet de ser suportada per tota mena de coercions i de vigilàncies. Qualsevol discurs podria ser vist com una violència que s'infringeix als esdeveniments, distorsionant-los interessadament per tal que s'adaptin al sistema de món des del qual s'emet. Què és el que ens va explicar Nietszche sobre la cultura? Que la cultura és un colossal dispositiu de violència sobre un univers al qual s'obliga a significar alguna cosa o a tenir un sentit determinat, sempre adient a la voluntat humana.

Per descomptat, no és raonable partir d'aquesta noció presumptament objectiva de violència per aplicar-la a gairebé res que no sigui allò que els relats que la utilitzen decideixen. La violència no és, en aquest sentit, una qualitat de les conductes, sinó un atribut que algú que es considera legitimat per fer- ho els aplica des de fora per delatar en elles alguna cosa perversa que ha de ser controlada, atenuada o neutralitzada. És més una cosa de la qual es parla que no pas una cosa que ocorre. La violència és només allò que es diu d'aquest concepte, el comentari o el judici que s'enuncia respecte a ella mateixa, un tema de conversa, de preocupació, de neguit, d'angoixa, una qüestió que centra debats i que incita l'elaboració de lleis especials. La violència sempre és el resultat de valoracions socials, polítiques i culturals que, lluny de determinar- la, la generen en qualitat d'objecte de discurs. Dit d'una altra manera, encara més radical: la violència no alimenta els arguments del seu entorn, sinó que n'és una conseqüència. 

De fet, crec que seria inexacte parlar de fenòmens de violència amb el sentit substantiu que conferim a aquesta expressió. Si volem ser rigorosos, hauríem de parlar de successos als quals s'atribueix una mena de qualitat interna especial que segurament podríem denominar violencitat, si em permeteu el neologisme. Aquesta violencitat s'assignaria en funció de criteris que ni tan sols tenen a veure amb la intensitat de la força injustificada o excessiva aplicada, ni amb el mal físic o moral causat en les víctimes. Els usos d'aquest principi classificatori que etiqueta com a violents alguns comportaments, no es poden deslligar tanmateix del paper que fa l'exercici de la força en les societats modernes i en el model d'Estat centralitzat que les organitza al seu entorn.


En tot cas, el que vull manifestar és que, quan parlem d'actes de violència, de dictadures o de fenòmens als quals atribuïm aquesta designació, estem treballant amb prejudicis i amb criteris que no són objectius, sinó que tenen molt a veure amb la nostra predisposició ideològica a l'hora d'atribuir a una conducta determinada una condició de violenta.

Manuel Delgado Ruiz, La violencia com a recurs i com a discurs, Aportacions; 7, Barcelona 1999

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"