Art i Naturalesa (Òscar Wilde).


1.Quant més estudiem l’Art, menys ens preocupa la Naturalesa. Realment el que l’Art ens revela és la manca de pla de la Naturalesa, la seva estranya grolleria, la seva extraordinària monotonia, el seu caràcter inacabat. La Naturalesa posseeix, indubtablement, bones intencions, però com va dir Aristòtil ja fa temps, no pot dur-les a terme.

2. Quan miro un paisatge, m’és impossible deixar de veure tots els seus defectes. Malgrat tot, és una sort per a nosaltres que la Naturalesa sigui tan imperfecta, ja que de no ser així no existiria l’Art. L’Art és la nostra enèrgica protesta, el nostre valent esforç per ensenyar a la naturalesa quina és la seva verdadera funció.

3.És que resulta tan incòmoda la Naturalesa! Sento l’herba dura i humida, plena d’asprors i d’insectes negres i repulsius. ¡Déu meu! Uns obrers tan humils de Morris van construir un sofà molt més còmode que el que pot arribar a fer la Naturalesa (...) No em queixo d’això. Amb la Naturalesa còmoda, la Humanitat no hagués tingut la necessitat d’inventar l’arquitectura i a mi m’agraden més les coses que l’aire lliure.

4. ¡La Naturalesa és tan insuficient i menyspreativa! Cada cop que em passejo per aquest parc me n’adono que l’importa tant el ramat pastura en un vessant o que la bardissa que creix en un marge del camí.


Oscar Wilde, La decadència de la mentida.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.