Capitalisme versus artesania.


“L’obrer que té un sentit de l’artesania s’implica en la feina per ella mateixa; les satisfaccions que comporta la seva tasca constitueixen la seva recompensa; en la seva imaginació, els detalls de l’activitat quotidiana tenen relació amb el producte final; l’habilitat tècnica es desenvolupa al llarg del procés de treball; la feina es relaciona amb la llibertat per experimentar; i finalment, en el treball artesanal, família, comunitat i política es mesuren segons els criteris de satisfacció interna, la coherència i l’experimentació” (C. Wright Mills) (pàg. 17)

A partir del moment en què s’instal·la el capitalisme monopolista. La qualitat de l’obra comença a baixar. (pàgs 11-12)

La “nova economia”, que s’inicia a la dècada dels vuitanta, té a veure amb el treball en els sectors de l’alta tecnologia, les finances i els serveis, que compten amb inversors d’abast mundial i es gestionen des d’institucions més flexibles, responsables i interessades en el curt termini que les antigues gàbies burocràtiques del passat. És a dir, es tracta d’una economia amb un horitzó temporal molt curt, però amb un horitzó espacial d’abast mundial. Quan fem servir el terme “nova economia”, ens referim a la suposada avantguarda del treball en el món actual: és a dir, ens referim al tipus de mà d’obra que interessa primordialment al capital. (pàg. 18)

El món que havien conegut els nostres pares i els nostres avis estava en certa manera protegit contra els rigors de la competència. Els treballadors qualificats de la classe mitjana podien trobar-hi un lloc, ja fos a les grans companyies del segle XX o en sistemes burocràtics relativament estables, que els oferien un decurs professional que anava des de la joventut fins a la jubilació. Dit d’una altra manera: la feina s’organitzava segons una narrativa; tenia una forma narrativa que se sostenia al llarg del temps. Els avantpassats de les persones que vam entrevistar havien treballat molt per aconseguir el que volien, però sabien molt bé què els hauria passat si no ho haguessin aconseguit.

Com tots sabem, el món en el qual vivia aquesta classe mitjana qualificada s’ha ensorrat. El sistema empresarial que antigament organitzava el decurs professional dels seus empleats al llarg de la vida avui dia és un laberint de llocs de treball fragmentaris. (...)

La nova economia ha alterat dues de les maneres tradicionals de recompensar la feina. Tradicionalment, les empreses pròsperes intentaven premiar els empleats que treballaven molt, en tots els nivells de la jerarquia. A les empreses de la nova economia, en canvi, la participació en els beneficis dels treballadors de la classe mitjana es va estancar durant ls generació passada, mentre que els ingressos de les persones situades al nivell més alt van créixer espectacularment. Una dada que ho demostra és que l’any 1974 el director executiu d’una gran empresa nord-americana guanyava unes trenta vegades més que un empleat de nivell mitjà, mentre que l’any 2004 el director general guanyava de tres-centes cinquanta a quatre-centes vegades més. En aquests trenta anys, els ingressos reals en dòlars dels treballadors situats en el punt mitjà han augmentat només en un 4%. En la gran recessió que estem travessant actualment, el salari mitjà de les persones que se situen en 1,1 % superior del sector empresarial de la nova economia ha augmentat en un 28% en els darrers divuit mesos, mentre que hi ha molta gent sense ingressos. Això és el que els empleats situats en el nivell mitjà veuen com una manca de recompensa.

En la generació anterior, la dedicació a l’empresa comportava una altra mena de recompensa per la feina, una recompensa consagrada burocràticament en els complements de sou per antiguitat. En la nova economia, aquesta mena de retribucions per la dedicació i la lleialtat a la companyia han disminuït o han desaparegut del tot, perquè moltes empreses actuals se centren en el curt termini i prefereixen contractar empleats més joves i novençans, en comptes de treballar amb persones teòricament més madures però també més cares: per al treballador, el resultat és que, com més experiència acumula, menys valor té per a la institució. Des de la seva perspectiva, la propietat fonamental del temps és aquesta: com més experiència tens, menys vals. Això capgira totalment el que entenem com el valor de l’experiència tècnica. (...)

En realitat, el seu caràcter d’artesans no els serveix de protecció. En l’actual mercat globalitzat, els treballadors qualificats de nivell mitjà poden perdre la feina en qualsevol moment que l’empresa decideixi contractar un col·lega de l’Índia o de la Xina que tindrà les mateixes capacitats tècniques que ells però treballarà per un sou més baix; és a dir, la pèrdua del lloc de treball h a deixat de ser un problema exclusiu de la classe obrera. En aquest cas també, moltes empreses, abans d’embarcar-se en una inversió a llarg termini per millorar la capacitació dels seus empleats o de gastar diners en un procés de reestructuració, prefereixen contractar gent nova que ja tingui els coneixements tècnics necessaris. El resultat d’això és que desenvolupar la capacitació d’empleats i ampliar la seva experiència, convertint-los en artesans, contradiu la tendència que caracteritza la nova economia del capitalisme, que prefereix pagar per capacitats ja existents, preferiblement quan són en mans de treballadors joves, que cobren menys i constitueixen un grup social més passiu.

Tot i que la feina exercida en els llocs de treball de la nova economia és de caire qualificat, està sotmesa a pressió i requereix horaris llargs, és a càrrec de mà d’obra dissociada; entre els tècnics entrevistats, en vam trobar pocs que creguessin que serien recompensats per fer una bona feina per ella mateixa. És a dir, ningú no paga per aquesta mena de treball artesà. Ni el corporativisme ni el capitalisme, entesos en el seu sentit literal, han aconseguit resoldre aquesta qüestió fonamental. (...) En els àmbits més neoliberals de la nova economia la globalització i la competència a curt termini han incapacitat i desmotivat els treballadors, mentre que l’ethos artesà, és a dir, l’amor a la feina ben feta per ella mateixa, no és apreciat ni rep cap recompensa. (...) El capitalisme neoliberal prefereix l’actitud monopolista i la desigualtat, i a canvi d’això sacrifica la possibilitat que el treballador adquireixi experiència i esdevingui un artesà més qualificat. (pàgs. 19-23)

Richard Sennet, L’artesà/The craftsman, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Conferència celebrada el 21 de desembre de 2009, Barna 2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Freud: la geneologia de la moral.

Zombificació.