Realisme dependent del model.

Richard Feynman

Segons la concepció tradicional de l'univers, els objectes es mouen al llarg de camins ben definits i tenen històries ben definides. Podem especificar les seves posicions precises a cada instant. Encara que aquesta descripció és prou satisfactòria per als propòsits quotidians, es va descobrir en la dècada de 1920 que aquesta imatge «clàssica» no podia descriure el comportament aparentment estrany observat a escales atòmica i subatòmica de l'existència. Va ser necessari adoptar, en el seu lloc, un marc diferent, denominat física quàntica. Les teories quàntiques han resultat ser notablement precises en la predicció d'esdeveniments a aquestes escales, i també reprodueixen les prediccions de les velles teories clàssiques quan són aplicades al món macroscòpic de la vida corrent. Però la física clàssica i la quàntica estan basades en concepcions de la realitat física molt diferents.

Les teories quàntiques poden ser formulades de moltes maneres diferents, però la descripció probablement més intuïtiva va ser elaborada per Richard (Dick) Feynman (1918-1988), tot un personatge, que va treballar a l'Institut Tecnològic de Califòrnia i que tocava els bongos en una sala de festes de carretera. Segons Feynman, un sistema no té una sola història, sinó totes les històries possibles. Quan aprofundim en les respostes, explicarem la formulació de Feynman amb detall i la utilitzarem per a explorar la idea que el propi univers no té una sola història, ni tan sols una existència independent. Això sembla una idea radical, fins i tot a molts físics. En efecte, com moltes altres nocions de la ciència actual, sembla violar el sentit comú. Però el sentit comú està basat en l'experiència quotidiana i no en l'univers tal com ens ho revelen les meravelles tecnològiques que ens permeten observar la profunditat dels àtoms o l'univers primitiu.

Fins a l'arribada de la física moderna s'acostumava a pensar que tot el coneixement sobre el món podria ser obtingut mitjançant observació directa, i que les coses són el que semblen, tal com les percebem a través dels sentits. Però els èxits espectaculars de la física moderna, que està basada en conceptes, com ara els de Feynman, que xoquen amb l'experiència quotidiana, han demostrat que no és així. Per tant, la visió ingènua de la realitat no és compatible amb la física moderna. Per tractar amb aquestes paradoxes, adoptarem una posició que anomenem «realisme dependent del model», basada en la idea que els nostres cervells interpreten les dades dels òrgans sensorials elaborant un model del món. Quan el model explica satisfactòriament els esdeveniments tendim a atribuir-li, a ell i als elements i conceptes que l'integren, la qualitat de realitat o veritat absoluta. Però podria haver altres maneres de construir un model de la mateixa situació física, emprant en cadascuna d'elles conceptes i elements fonamentals diferents. Si dos d'aquestes teories o models prediuen amb exactitud els mateixos esdeveniments, no podem dir que un sigui més real que l'altre, i som lliures per utilitzar el model que ens resulti més convenient.

Stephen Hawking y Leonard Mlodinow, El gran diseño, Crítica, Barna 2010