identitat

… els grups i els individus interioritzen –i, alhora, miren d´evidenciar-ho-, un conjunt de trets que els permeten considerar-se diferents: la seva identitat. Aquestes proclamacions recurrents sobre la identitat contrasten amb la fragilitat freqüent de tot el que la suporta i la fa possible. En efecte, un grup humà no es diferencia dels altres perquè tingui uns trets culturals particulars, sinó que adopta uns trets culturals singulars perquè ha optat, prèviament, per diferenciar-se. Les cultures diferents no produeixen la diversitat, sinó que els mecanismes de diversificació provoquen la recerca d´uns marcatges que donin contingut a l´exigència de diferenciació d´un grup humà. A partir d´aquí, el contingut d´aquesta diferenciació és arbitrari, i utilitza materials disponibles –o, senzillament, inventats (Hobsbawn)- que acaben per oferir l´efecte òptic d´una substància compacta i acabada. Es tracta d´un miratge identitari, però, capaç d´invocar tota mena de coartades històriques, religioses, econòmiques, mitològiques, vindicatives, lingüístiques, etc.

Aquesta necessitat –al final, sempre satisfeta, sigui com sigui- de trobar les marques que demostrin la identificació grupal, pot seguir diferents criteris, amb l´ús d´uns materials identitaris disponibles que en altres circumstàncies poden ser irrellevants. Per als quebequesos o per als catalans, la llengua és un tret d´identitat innegociable, però no ho és tant pels frissons holandesos o pels suïssos italoparlants. A Irlanda, Escòcia, Bretanya o al País Basc, la pèrdua gairebé efectiva de la llengua original no ha impedit l´aparició d´un moviment independentista que utilitza majoritàriament la llengua de la nació que consideren opressora. (…)

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996.

http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/babel