 |
| Santiago López Petit |
El concepte de complexitat, més enllà d'alguns encerts de la teoria general de sistemes, s'ha convertit amb el temps en la gran coartada. Com vas a pretendre transformar una realitat que s'ha fet tan complexa que ni tan sols arribem a entendre-la? Per la seva part amb la metàfora de la "societat líquida" passa una cosa semblant. Es tracta d'un terme positiu que com el mateix
Bauman reconeix ha perdut el moment negatiu i crític, el que impossibilita qualsevol anàlisi anticapitalista. El meu punt de partida és completament diferent. Jo no vull descriure la realitat. Jo vull canviar-la. Això significa que la realitat se'm posa com a problema polític, no com un objecte de coneixement. Les categories que he introduït (
multirealidad, espai-temps global, gelificació ...) són diferents maneres de abordar-lo. Certament, el discurs postmodern en el seu millor formulació va saber constatar algunes transformacions de la realitat: el seu esdevenir evanescent, la seva esdevenir simulacre ... encara que va oblidar el nucli dur de la qüestió. La realitat es diu de moltes maneres però justament perquè "la realitat és la realitat". I la realitat és tautològica perquè és completament capitalista. En l'actualitat, i com a resultat d'un procés històric en el qual la desarticulació del moviment obrer ha estat una peça fonamental, la realitat s'ha fet plenament capitalista i no queda res fora d'ella. Aquesta realitat (capitalista) que se'ns imposa com a problema polític es mostra simultàniament com oberta i tancada, com plural i única ... però sobretot com una realitat qüestió postpolítica. La realitat és essencialment despolititzada per dues raons fonamentals: 1) Perquè en tant que
multirealidad empra el desordre com un factor d'ordre, i ho fa multiplicant les seves dimensions. 2) Perquè el tancament de la realitat, el que permet que la realitat s'autopresenta com a tal, és la pròpia obvietat. Amb això canvia l'estatut de la política, però no només ja que la concepció tradicional de la politització s´ensorra. Per això és tan difícil d'atacar la realitat. Sense antagonisme que és reduït a soroll de fons, sense preguntes ja que regna l'obvietat ... i, sobretot, pel fet mateix que senzillament vivint la reproduïm. La realitat, la nostra pròpia vida, s'ha convertit en la nostra presó.
Santiago López Petit,
"El pensamiento no sirve para luchar sino que él mismo es lucha", entrevista de
Amador Fernández Savater, Público, 25/10/2009
http://blogs.publico.es/fueradelugar/90/%e2%80%9cel-pensamiento-no-sirve-para-luchar-sino-que-el-mismo-es-lucha%e2%80%9d
Comentaris