L´home anònim.

Els bàrbars que habiten al centre són aquells que callen, que utilitzen el seu silenci com un crit. Són l’home anònim que el poder tracta d’identificar. La pregunta ara és: “qui hi ha darrere de l’abstenció en les últimes eleccions?” Els científics socials intenten interpretar el silenci per tranquil·litzar el poder. Però les enquestes serveixen de ben poc, ja que l’home anònim se’n riu quan respon incansable: “jo vull viure i que em deixin tranquil, que s’oblidin de mi…”. L’home anònim s’absté o vota segons li interessa. L’ús del silenci és el seu gest radical. I quan vota, obre un espai de l’anonimat que engoleix, per exemple, José María Aznar, president del Govern espanyol. Va ser el 14 de març del 2004, poc després dels atemptats de Madrid. L’home anònim és un bàrbar perquè no creu en la democràcia.

“No crec en l’honradesa de cap autoritat mentre no la demostri amb fets continuats i, si és possible, sense escarafalls. Sabeu quin és el meu problema i crec que el de molta gent? Que ja no creiem. Potser no hem cregut mai, però ens pensàvem que no teníem res a perdre en lliurar la nostra confiança. Ara que hem perdut la confiança, els polítics haurien de sentir la glaçadora soledat de les urnes buides”.

L’home anònim, perquè ja no creu, viu en i pel present. No es deixa mobilitzar veritablement, se serveix de l’espai públic en la seva més absoluta superficialitat. Els fins comuns, tant se li’n foten; davant l’altre sent més aviat indiferència, i no té cap sentit històric. Sap que la cohesió social és un engany. Consumeix compulsivament, per oblidar la nostàlgia d’un nosaltres? Aparentment, és profundament nihilista. Viu. Viu amb el seu malestar encara que hagi de recórrer als ansiolítics, als antidepressius, etc. N’hi ha que no poden més i, davant de la humiliació que és la precarització de la seva vida, esclaten. Oposen la seva desesperació a aquesta realitat que els envolta i no els deixa respirar. L’home anònim, perquè viu al centre, no pot afirmar, com feia un jove grec durant la sublevació de desembre del 2008: “No tenim res a perdre. Què importa el que vulguem?”. L’home anònim, malgrat tot, se sent a prop d’ell.

Santiago López Petit, Espai públic o espais de l´anonimat, Barcelona Metrópolis nº 79, Estiu 2010
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=23&ui=416