La perifèria revoltada.

La rebel·lió de la perifèria és contra la humiliació. La humiliació per no poder disposar d’una vida pròpia, ja que la precarització, la segregació social…, la trituren. Contra la humiliació, el foc sempre ha estat sinònim de victòria. Cremar cotxes.

“Per què cremar tot això? Cremar simplement el decorat que ja no suportem veure més, aquesta misèria que ens oprimeix, la ciutat podrida que ens empresona i ens asfixia. Cremar els mitjans de transport controlats que cal pagar i que humilien dia rere dia el nostre desig de sortir d’aquest color gris. Cremar les escoles de la República, que són el primer lloc de selecció, d’exclusió i d’aprenentatge d’una obediència cega… Cremar però no robar. Només per poder veure el fum de la mercaderia que crema…”.

Cremar no és un odi reactiu, no és una violència despolititzada que no sap reconèixer el seu enemic. Cremar és un gest radical que esglaia a tots els benpensants. És un gest radical que obre un espai de l’anonimat en la mesura que es territorialitza. Els bàrbars, els que s’autodenominen “els tancats a fora”, cremant cotxes i autobusos es tanquen, sens dubte, la possibilitat d’anar al centre. El que passa és que al centre només els esperen controls policials. Contra la humiliació, la desesperació. Amb el seu gest radical, cremant el que és seu, obren un espai alliberat, arrenquen un espai al control i a la llei imposats des del poder. Certament, aquests espais de l’anonimat no tenen la puresa que desitjaríem des de fora: hi ha bandes, coaccions que no són veritablement desafiaments; però això és talment així. “Som rates que vivim als intersticis. Tenim tot el temps del món per explorar l’espai i trobar indrets on resistir”.

Santiago López Petit, Espai públic o espais de l´anonimat, Barcelona Metrópolis nº 79, Estiu 2010
http://www.barcelonametropolis.cat/ca/page.asp?id=23&ui=416