Què hi ha de la generació postcrossa?

Sé d'un país, molt lluny d'aquí, on un bon dia el consell de savis va acordar que tots els nois i les noies durien crosses fins que tinguessin setze anys. D'aquesta manera es garantia que les noves generacions tinguessin accés a la mobilitat en igualtat de condicions. Així doncs, cada començament de curs als alumnes els repartien crosses noves, que es feien més altes a mesura que els nens creixien. Tanmateix, per evitar reressagats, prenien com a model d'alçada el nen més baix de cada promoció, la qual cosa va provocar alguns mal d'esquena entre els alumnes més alts o amb les cames més llargues, de tant caminar encorbats. Però, alhora, gràcies a l'ús de la crossa, cap més noi no va anar de quatre grapes, ranquejant o a peu coix. A més a més, la implantació del programa Crossa va infondre més seguretat, autoestima i autonomia en els adolescents, ja que els permetia defensar amb més contundència el seu espai de creixement personal. També és veritat que, de vegades, la defensa a ultrança d'aquest espai va originar alguns contratemps, a causa sobretot d' aquells nois que utilitzaven la crossa per atonyinar els companys o fer-los la traveta, si algú volia córrer més que ells.

Malgrat aquests i altres inconvenients irrellevants, com el fet d'haver d'escriure amb els peus o dibuixar amb la boca, activitats d'altra banda cada vegada més residuals, el programa Crossa presentava dos altres avantatges: l'obligació d'avançar sempre endavant (qualsevol que hagi dut crosses alguna vegada sabrà que no és possible caminar-hi a recules) i el desvetllament de la indústria productora de crosses, tan necessària per a la recuperació econòmica del país, en plena coixesa.

Mentre va durar l'aplicació d'aquest programa, l'autoavaluació el qualificà d'exitós i satisfactori. Feia goig veure tot aquell jovent caminant al mateix pas, com en aquella antiga i bonica cançó dels soldats de Napoleó, tots progressant tan adequadament que, si existís la cursa de crosses com a esport olímpic, les medalles d'or omplirien les vitrines de tots els centres educatius del país.

Però va arribar l'hora de fer setze anys i abandonar les crosses. Uns i altres s'havien avesat tant a usar-les que ja s'havien tornat imprescindibles. És aleshores quan, davant la impossibilitat de continuar caminant amb crosses i de deixar de caminar-hi, el consell de savis va haver d'empescar-se el programa Ni-Ni, Ni amb crosses Ni sense crosses, per tal d'ajudar la generació postcrossa a començar a caminar només amb els peus, com si les crosses mai no haguessin existit.

Jordi Estrada, Aprendre a caminar sense crosses, Regió 7, 13/11/2010