Llevat l´home ...

Llevat l´ésser humà, tots els habitants del planeta tenen dissenyat el seu lloc i el seu paper en aquest món. Aristòtil ho expressà amb claredat. L´essència de cada ésser inclou una finalitat que la mateixa naturalesa li atorga i que pera ell constitueix un bé: el bé és allò al que totes les coses tendeixen. I, llevat l´home, cap d´elles ha de perdre temps per decidir quin és el seu bé: ja que se n´ha encarregat la naturalesa mateixa. El cuc tendeix a esdevenir papallona i la llavor a esdevenir arbre: si fossin capaços de comprendre-ho, en això consistiria no només el deu dret sinó també el seu deure.

Però a l´espècie humana no li ha estat concedida aquesta natural tendència cap els seus propis fins. La qual cosa implica, entre d´altres coses, que el bé que busca cadascú ha de compaginar-se amb el bé que busquen els altres, en un etern combat que recorre tota la història de la humanitat i l´equilibri del qual està confiat a la decisió dels homes, que no poden apel.lar a cap naturalesa que els alliberi d´aquest conflicte i assenyali anticipadament el lloc que ha d´ocupar cadascun en aquesta relació.

Aquesta indeterminació de l´espècie humana -anomenem-la pel seu nom, la llibertat- és la que fa necessària l´existència de normes que no són purament naturals sinó lingüístiques, com també va veure amb claredat Aristòtil, que diferenciava la "veu", pròpia dels animals, de la "paraula", exclusiva de l´ésser humà.

Augusto Klapenbach, Muerte del hombre y derechos humanos, Claves de razón práctica, nº 207, Noviembre 2010