Autoretrat amb esquelet.

Autoretrat amb esquelet by Lovis Corinth

A vegades es diu que l’home té por de la seva pròpia ombra. I és cert. Però també ho és que l’ombra provoca fascinació i encís. És el territori on es tradueix allò que, en certa forma, escapa als límits del cos i potser del pensament. L’home modern ha estat particularment capficat amb aquesta ombra per on transitaven els seus desitjos inconfessats i els seus records oblidats. La nostra ombra és el nostre doble a l’univers dels símbols i dels mites. Per això la literatura s’ha ocupat repetidament del tema del doble, sobretot els últims segles, amb El Dr. Jekyll i Mr. Hyde, de Stevenson, i El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, com a indiscutibles obres mestres d’una saga tan nombrosa com variada.

En la pintura la presència del doble ha estat vinculada a l’autoretrat. A mesura que s’afirmava la voluntat dels artistes per reflectir a les seves obres la seva subjectivitat, creixia la pluralitat dels simbolismes psicològics que s’exigien. Dürer es va pintar com a Crist majestàtic i Caravaggio com a Goliat decapitat; Gauguin es va veure com un Messies crucificat i Picasso com un Minotaure al laberint. Alguns, com el pintor prussià Lovis Corinth, van considerar que el seu doble era directament la mort, com s’expressa al seu singular quadre Autoretrat amb esquelet, del 1896.

Uns anys després, Corinth va afrontar una transformació prodigiosa arran d’un ictus cerebral que va anul·lar el seu braç esquerre, una tragèdia aparentment irreversible per a un pintor, com ell, esquerrà. Després de molts esforços l’artista va aconseguir treballar amb la mà dreta. El seu últim període, sens dubte el millor, està farcit d’obres d’un expressionisme profund i torbador. El doble que apareixia a l’autoretrat del 1896 li va oferir una treva que ell va saber aprofitar.

Rafael Argullol, El nostre doble i nosaltres, Ara 10/10/2015