El valor de les manifestacions.

Per què fem manifestacions al carrer, a l’era d’internet? Quan ja semblaven un ritual que pertanyia a la cultura política d’altres temps, les manifestacions al carrer tornen amb força com una de les principals eines d’expressió política. No només transmeten missatges, sinó que configuren nous subjectes i nous llenguatges polítics. Però per què necessitem trobar-nos a una hora i un lloc, caminar o estar junts, si podem compartir objectius i lluites d’altres maneres?

Llegia darrerament un dels assajos que la filòsofa nord-americana Judith Butler ha dedicat a la política de carrer ( street politics ), després de l’experiència d’Occupy Wall Street. De les moltes reflexions que hi exposa, hi ha tres idees que m’agradaria recollir i desenvolupar. La primera és que el carrer mai no està garantit. Sortir al carrer és prendre el carrer i fer-lo existir. Hi ha maneres, a la nostra societat, de fer-ho més o menys legalment, però això no ens ha de fer oblidar que el carrer no és un espai de trobada sinó un espai de circulació, no és un espai polític sinó un espai de trànsit i de consum. Hi ha règims que n’impedeixen l’ús públic, n’hi ha que el cedeixen sota determinades condicions. Però el carrer mai no és nostre. Sortir-hi és, d’alguna manera, recordar-ho prenent-lo temporalment.

La segona idea és que les manifestacions mostren que els ciutadans no som només subjectes abstractes de drets. Som cossos: amb les nostres diferències de forma, d’edat i de capacitat. Amb la nostra singularitat irreductible i amb el desig de trobar-nos més enllà de les normes i les lleis. Amb les nostres necessitats. I amb les nostres vides polítiques, legals o il·legals. A les places del 15-M van incorporar-s’hi grups de diversitat funcional: cossos afectats de diferents problemes de salut i de mobilitat que van fer-nos entendre que ells no són simplement un col·lectiu amb necessitats i demandes especials, sinó que tots som dependents, encara que alguns ho siguem, sempre provisionalment, dins dels paràmetres del que considerem normal.

Això té a veure amb la tercera idea en què m’ha fet pensar l’article de Judith Butler sobre el valor de les manifestacions. Els cossos que surten i s’ajunten al carrer no són només cossos actius. Amb la seva acció de fer-se presents com a cossos, manifesten també la seva vulnerabilitat. I des de la seva vulnerabilitat, el seu desig de viure dignament. La política, es faci al carrer o a les institucions, és la condició que emergeix en la distància que separa la sobrevivència de la vida vivible. Per als humans, no es tracta només de sobreviure. Com definim, com sostenim i com defensem una vida vivible? Aquest és l’afer de la política, i per això mai no en desapareixeran, del tot, els cossos junts al carrer.

Marina Garcés, Cossos junts al carrer, Ara, 08/02/2015