por

La por i la política són vells coneguts. Hobbes arriba a dir que la por que tots tenim de ser matats per un altre és l'origen de la política, és a dir, el que va possibilitar el descobriment de l'Estat modern és la consciència de l'extrema vulnerabilitat de l'ésser humà. Com que fins i tot el més ric o més fort pot ser mort per una simple bala o un vulgar verí, renunciem a fer-nos mal els uns als altres i entreguem les nostres armes a l'Estat, el poderós Leviatan que vetllarà per la nostra seguretat.

El cristianisme ha donat forma a la vaga sensació de la por, relacionant-la amb el final dels temps. El que ens espera al final és la catàstrofe, l'Anticrist, i això explica la importància que té evitar el final estirant el present. El jurista alemany Carl Schmitt -que va ser filonazi, però d'una enorme lucidesa- deia que el catolicisme és conservador per essència perquè no espera res de bo del final, cap al qual camina acceleradament i insensatament el pensament progressista. Si la por consistia a acostar-se al final, la lluita eficaç contra la por consistia a instal·lar-se en el present, a evitar el canvi, a disfrutar el que tenim a mà.

La nostra por, la que hem sentit a l'agost i que segueix oprimint-nos, és molt diferent. No temem que s'acosti el final dels temps, sinó que no s'acabin els que corren. Ens han dit tantes vegades que el temps és inesgotable (sempre podem posposar el final) i imparable que ara tenim por que això sigui veritat i no hi hagi manera que aquest malson tingui un final.

Hi ha dues sortides possibles. En vista de la incapacitat manifesta dels polítics del poder, ¿per què no pensar en una solució providencial, en un cirurgià de ferro que clavi un cop de puny sobre la taula i posi ordre? No oblidem que l'Estat d'excepció va néixer en un temps, el barroc, de grans tribulacions i unes pors semblants. Aquella excepcionalitat no té per què encarnar-se en un tirà. Pot prendre la forma civilitzada d'un programa polític que torni a sacrificar el modest benestar de la majoria a l'altar de l'ortodòxia dels grans números.

L'altra sortida consisteix a pensar que hi ha alternatives. El pensament alternatiu juga amb la mitjana i llarga distància. Pot ser que a curt termini l'equilibri pressupostari sigui inevitable i que s'hagi de retocar la Constitució per força. Però a més de la immediatesa existeix aquell espai on se situen les premisses culturals de les decisions polítiques.

Reyes Mate, El fantasma de la por recorre Europa, El Periódico de Catalunya, 14/09/2011
http://www.elperiodico.com/es/noticias/opinion/fantasma-del-miedo-recorre-europa-1149195

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"