L´excés com l´afecte bàsic de la modernitat.

La tendència a l'excés particular de cadascú, que tradicionalment la moral considerava allò que superava el límit de la natura i deia vicis, té en realitat com resultat una harmonia de creixement, expansió i riquesa l'expressió més precisa és el mercat. Aquí de nou, com en la dialèctica de l'amo i l'esclau i com en el Leviatan hobbesià, l'afecte bàsic és l'excés, que tendencialment i inevitablement no pot conèixer límit, però el resultat és harmònic. L'excés no apareix com a excés el vici es transfigura en virtut, l'odi en cooperació. L'afecte bàsic que és l'odi, entès com el contrari de l'amor, queda relegat a l'estructura profunda de la política, mentre que en l'estructura superficial apareixen diferents figures fàcilment recognoscibles per tots i que han protagonitzat l'articulació dels discursos al voltant de el social i el polític modern: mercat, Estat, ideologies. (195)

Vicente Serrano, La herida de Spinoza, Anagrama, Barna 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"