Sabem el que costen les coses, però no el que valen.

Hi ha alguna cosa profundament errònia en la forma en què vivim avui. Durant trenta anys hem fet una virtut de la recerca del benefici material: de fet, aquesta recerca és tot el que queda del nostre sentit d'un propòsit col•lectiu. Sabem què costen les coses, però no tenim idea del que valen. Ja no ens preguntem sobre un acte legislatiu o un pronunciament judicial: és legítim? És equànime? És just? És correcte? ¿Va a contribuir a millorar la societat o el món? Aquests solien ser els interrogants polítics, fins i tot si les seves respostes no eren fàcils. Hem de tornar a aprendre a plantejar-los.

L'estil materialista i egoista de la vida contemporània no és inherent a la condició humana. Gran part del que avui ens sembla «natural» data de la dècada de 1980: l'obsessió per la creació de riquesa, el culte a la privatització i el sector privat, les creixents diferències entre rics i pobres. I, sobretot, la retòrica que els acompanya: una admiració acrítica pels mercats no regulats, el menyspreu pel sector públic, la il•lusió del creixement infinit.

No podem seguir vivint així. El petit crac de 2008 va ser un recordatori que el capitalisme no regulat és el pitjor enemic de si mateix: més aviat o més tard està abocat a ser presa dels seus propis excessos i a tornar a anar a l'Estat perquè el rescati.Però si tot el que fem és recollir els trossos i seguir com abans, ens esperen crisi majors durant els anys vinents. No obstant això, semblem incapaços d'imaginar alternatives. Això també és una cosa nova. Fins fa molt poc, la vida pública en les societats liberals es desenvolupava a l'ombra d'un debat entre els defensors del «capitalisme» i els seus crítics, normalment identificats amb una o altra forma de «socialisme». A la dècada de 1970 aquest debat havia perdut bona part de el seu significat per ambdues parts, però, en qualsevol cas,la distinció «esquerra-dreta» resultava útil. Constituïa un marc en el qual situar els comentaris crítics sobre els assumptes contemporanis. (...)

Nombrosos països europeus practiquen des de fa molt una cosa semblant a la socialdemocràcia, però han oblidat com defensar-la. Avui els socialdemòcrates estan a la defensiva i tracten de excusar-s´hi. No s'ha donat resposta als crítics que sostenen que el model europeu és massa car o ineficient des del punt de vista econòmic. I, tanmateix, l'Estat del benestar no ha perdut ni gens ni mica de popularitat entre els seus beneficiaris: en cap país d'Europa ha votat l'electorat a favor de acabar amb la sanitat pública i l'educació gratuïta o subvencionada, o de reduir la provisió pública de transport i altres serveis essencials.

Tony Judt, Algo va mal, Taurus. Madrid 2010

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació