179: Santiago López Petit, El coronavirus com a teatre de la veritat



Mai l’Estat, més ben dit, mai tants Estats s’han trobat en una situació a la defensiva com l’actual. Qui podria negar-ho?
N’hi ha prou amb analitzar les rodes de premsa que gairebé diàriament fan els presidents dels governs. En el cas espanyol, l’aparició de militars, metges i polítics junts exemplifica la cara terapèutica i militaritzada del poder. “Som aquí per salvar-vos de vosaltres mateixos. No hi ha una altra sortida”, ens repeteixen insistentment, mentre empren les estadístiques —no oblidem que ‘estadística’ deriva de la paraula Estat— per objectivar les seves decisions. La representació no pot ser més patètica, ja que és la constatació d’un poder agònic incapaç de prevenir ni d’avançar-se. Que Boris Johnson hagi estat internat en una UCI, i que tants polítics hagin estat infectats, és una metàfora sinistra però molt real d’aquesta agonia. Un poder, repeteixo, embullat en les seves contradiccions i falsedats, que ni sap encara quants morts s’han produït, ni quan arribarà una normalitat que tampoc pot descriure. Un Estat, en definitiva, incapaç de complir el contracte que segons Hobbes el fonamenta i legitima.
És ridícul que un Estat proclami la guerra contra un grupuscle terrorista o contra un virus. I, no obstant això, hi ha una guerra en curs, però no és la guerra decretada per l’Estat. És la guerra social no declarada que el coronavirus ha tret a la llum. Per això resulten lamentables, per enganyoses, les declaracions de tants personatges públics que, de sobte, descobreixen la nostra vulnerabilitat i interdependència. És que no sabien quant sofriment hi cap en aquesta realitat? A Espanya, cada dia se suïciden deu persones; la grip causa cada any entre 6.000 i 15.000 morts; a Catalunya, 300.000 persones (majoritàriament dones) estan tancades a casa seva amb fatiga crònica, fibromiàlgia o sensibilitat química múltiple, i l’última vegada que van demanar ajuda, la resposta de les autoritats sanitàries va ser que, com que no causaven alarma social, s’aguantessin. Per cert: quants morts es requereixen per declarar l’estat d’alarma? No són suficients els cinc milions de nens que, segons la FAO, van morir de fam l’any passat?
El coronavirus impulsa, doncs, una despolitització en cancel·lar les memòries de lluita i construir un simulacre de nosaltres basat en una mateixa por a la mort. Però el coronavirus, com a potència fosca de la vida, és capaç d’una acció polititzadora, la radicalitat de la qual se’ns escapa. Dir, com ja he avançat, que mostra la feblesa de l’Estat és molt insuficient. L’embat del coronavirus no és més que l’efecte d’una natura maltractada per un capitalisme desbocat. No fa falta perdre molt de temps per demostrar aquesta afirmació. El coronavirus constitueix un acte de sabotatge de la vida contra una realitat que ja és plenament capitalista i no deixa res fora d’ella. Vivim dins del ventre de la bèstia i som nosaltres mateixos els qui l’alimentem. És d’estranyar que necessitem aparells de respiració assistida? El coronavirus ha obert en canal aquesta maleïda bèstia i quan l’espai dels possibles s’ha ensorrat, llavors ha aparegut el teatre de la veritat.
L’actual crisi sanitària ha accelerat la deriva feixista immanent al capitalisme en un doble sentit. En primer lloc, i la seva constatació suposa ja una obvietat, per l’augment imparable de les formes de control i vigilància mitjançant l’ús de les noves tecnologies: geolocalització, reconeixement facial, codi de salut, etc. En segon lloc, per la transformació que s’està produint en la manera de treballar. El capital, molt a desgrat, va haver d’admetre l’existència de la comunitat dels treballadors dins de la fàbrica. Per poder controlar-la, va emprar les disciplines, la vigilància panòptica, i en particular, el segrest del temps de vida. Ara el capital té la possibilitat de desfer el que encara romania d’aquesta comunitat. El dispositiu de control ja no és el segrest, és el teletreball. Internet i el telèfon mòbil són els dispositius que permeten fer del treball una forma de domini polític. Certament sempre ha estat així. La novetat resideix en una progressiva indistinció: saber si treballem, si vivim, o si senzillament, obeïm, resulta cada vegada més complicat. Una teletreballadora expressava molt bé aquesta nova situació: “Ara dormo menys que mai i em falta temps per a tot”.
Més enllà dels canvis geopolítics que s’acosten i d’una globalització molt més sobredeterminada per l’Estat-nació, la veritat és que s’aproxima una societat d’individus cada vegada més atomitzats i l’única connexió dels quals passa per conformar-se, en el sentit més propi de la paraula, com a terminals de l’algorisme de la vida, és a dir, d’aquest mercat que es confon amb la vida. Sabem que tota crisi consisteix en una situació desfavorable per a la majoria que ha estat políticament construïda i que, no obstant això, s’autopresenta com a naturalitzada. Però si aquesta crisi sanitario-econòmica global té importància és perquè dins d’ella —i gràcies a ella— es posa a més en marxa un nou contracte social basat en el control i la desconfiança. Per això, cal entendre el confinament com una etapa en la construcció d’una subjectivitat impotent i desconfiada. Una subjectivitat que suplica poder viure i que es pensa a ella mateixa com a víctima, encara que les víctimes evidentment no són iguals, ja que la divisió del treball les travessa. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"