176: Josep Ramoneda: El mite del retorn a la normalitat
És evident que estem vivint una situació excepcional. Es diria que ens han ficat a dins un relat distòpic i hi ha moments en què és fàcil perdre’s entre la ficció i la realitat. El teló que de cop i volta ens va allunyar de la vida comuna continua tapant l’horitzó, amb la música d’acompanyament d’uns discursos polítics que transmeten més desconcert que no pas confiança. I així, el que al principi podíem pensar que en uns mesos quedaria com un episodi passatger per recordar, ara tenim por que es faci món. I per bregar amb aquesta por, l’ús de la paraula normalitat pot ser que sigui escassament sofisticat, però consola. És el desig espontani de sortir de l’excepció: tornar on érem abans del malson.
Això és possible? Què és la normalitat? Aquesta experiència ens obliga a preguntar-nos si el que és normal és igual per a tothom. I si el que ens semblava normal abans ho pot ser ara. Què busquem després de l’experiència del confinament? ¿La normalitat que desitgem és el retorn a la vida –que és social por definició– i a l’exercici de les llibertats, recuperant fins i tot el terreny perdut en els últims anys, o significa redefinir el marc social d’acord amb els mites i les pautes de les doctrines de seguretat? Em temo que quan es parla de normalitat es pensa en situacions molt diverses.
Aturem-nos (a pensar) en la nostra normalitat anterior. La que ara recordem melancòlicament perquè ens permetia abraçar els nets, sortir al carrer, anar de copes, acudir als estadis o passejar per muntanyes i platges. Però era una normalitat construïda sobre l’acceleració, en un vertiginós present continu perquè, com diu Katharina Pistor, “el capitalisme per essència es funda en un futur desconegut”. I d’aquesta normalitat forma part la cultura digital, de la qual aquests dies tancats a casa hem comprovat les potencialitats i els límits, la possibilitat d’anar a trobar els altres sense sortir de casa, amb la pantalla com a barrera deshumanitzadora, i el control absolut de les nostres vides com a destí. Però també, seguint Katharina Pistor, era la destrucció dels hàbitats animals i la pol·lució atmosfèrica que ens ha portat a experiències com la que estem vivint i les que poden venir. En el trasbals que vivim pensar a tornar on érem és un alleujament. Però ¿la situació actual no ens obliga a aspirar a alguna cosa més?
És probable que els poders globals només pensin a recuperar la inèrcia accelerada, que és la seva. En realitat no l’han perdut. Diem que el món s’ha aturat. I en bona part és cert, però alguns han seguit en plena acceleració, com ens recorda Peter Szendy, i no només els sanitaris que han fet esforços sobrehumans per pal·liar el desastre. La indústria de l’algoritme no s’ha aturat. La distribució tampoc. I la comunicació, encara menys. O sigui que la dinàmica d’acceleració continua viva. És probable també que els governants enyorin el passat, tot i que m’agradaria saber com se senten utilitzant les pròtesis d’excepció sense gaires miraments, amb la por i la culpa com a instruments sobre els quals assentar la seva feblesa. Les lògiques del poder són inexorables i cada dia que es perd a posar-los límits és un risc. Les democràcies sortiran tocades d’aquest episodi, i tot plegat ha estat un recordatori de l’eficàcia de la por.
Les normalitats sempre són una il·lusió. Són fruit d’un equilibri inestable entre les dinàmiques del món i el que és sostenible per a la ciutadania. De manera que en la configuració de la normalitat són determinants els sistemes de veritats de cada moment. I ara mateix els conformen la ciència i els diners. Estic d’acord amb Philippe Askenazy que “l’home aspira a alguna cosa més que a la camisa digital”, en què tot individu es converteix en subjecte de risc i l’excepció en normalitat d’una població sobrevigilada. Després de l’experiència viscuda ja no podem al·legar ignorància. I si creiem en la condició humana cal escoltar també les humanitats, tret que vulguem que la pandèmia derivi en endèmia permanentment, destructiva del que és humà.
Comentaris