160: Josep Ramoneda, La desaparició dels cossos

Deia Raymond Queneau al seu Tractat de les virtuts democràtiquesque una societat determinada l’accepten amb naturalitat “els que se’n beneficien”, “els que no pateixen gaire”, “aquells a qui els agrada patir” i “els que tenen altres coses per fer”. Són les molt extenses bases de la servitud voluntària. Del nombre de ciutadans que sumin aquestes quatre figures depèn l’estabilitat d’una situació social determinada. Un voldria creure que la suma no surt en la societat confinada i que la majoria estan desitjant sortir corrents. Però no és evident. Sorprèn la naturalitat amb què la gent dona per descomptat que les restriccions van per llarg. “El món ha canviat i potser mai més encaixem la mà o ens fem petons amb les persones que ens trobem”, he sentit dir sovint aquests dies. I el to revelava sempre una orgullosa resignació. És “la distància social” convertida en paraula màgica. Distància social és una contradicció en els termes: allò social no es construeix en la distància sinó en la proximitat. El confinament com a assaig de la desaparició dels cossos en favor dels robots i altres pròtesis tecnològiques? Precisament són les xifres de morts invisibles (cossos que marxen sense comiat) la força massiva de contenció.

Quan l’Estat es posa a donar ordres “pel nostre bé” i ho fa, a més, reforçat per una abusiva utilització de la legitimitat científica fa por. Ni tan sols ens queda la llibertat de decidir sobre el nostre propi bé? És més, sembla que en el postconfinament la capacitat de decidir per un mateix serà decretada selectiva, excloent determinats sectors socials, començant per la gent gran, per descomptat. I, malgrat tot, caldrà refer camí i no n’hi ha prou amb càlculs sanitaris i econòmics, cal comptar amb aquesta estranya cosa que anomenem llibertat i que és essencial perquè puguem escriure el nostre destí. Molta gent ha mort lluitant per aconseguir-la.

Ara que el futur ens ha caigut a sobre queden dos camins: que, en la seqüència de la por i el pànic, les inèrcies autoritàries es despleguin i la democràcia hagi marxat sense que ningú sàpiga com ha passat; o que es retorni la responsabilitat a la ciutadania i les democràcies recuperin impuls per reconstruir les destrosses generades per l’accelerat i suïcida present continu en què vivim. Des de la caiguda del mur de Berlín han proliferat els murs per impedir entrades no desitjades i reforçar les distàncies entre el benestar i la pobresa. Al final hem acabat tots tancats a casa. I no és una novel·la.

https://cat.elpais.com/cat/2020/04/17/opinion/1587127567_111635.html?ssm=FB_CC&fbclid=IwAR2txLQ5XawZ0jlM6ptUyYnZQNoyMt-zFkX1UeRpZuAeoHOlTpbh5qhc0aE