137: Oriol Leira i Stefano Puddu, Patologies del canvi i pedagogía de les catàstrofes

 “Llisquem cap a la catàstrofe” (AntonioRodríguez de las Heras): els esdeveniments són

tossuts, i no comparteixen la nostra predisposició a distreure'ns, fet que ens genera un malestar difús, que incomoda. Però, en definitiva, aprenem alguna cosa? La “pedagogia de les catàstrofes” intenta aprofundir les claus per interpretar aquest fenomen estrany, d'un malestar que en la majoria de casos no genera cap mena de reacció, ans al contrari: més aviat resignació o invisibilitat. Les preguntes són: ¿per què, malgrat les evidències, no fem res per canviar? ¿Què cal que passi –què cal que ens passi– per poder canviar? Què cal canviar?

“Una de les característiques de la catástrofe és que s’avisa i es nega a la vegada; aquest joc d’avisos i de malestars difusos es produeix, gairebé sempre, en paral·lel a la negació per part dels poders establerts –ja que qualsevol denúncia de risc d’una catàstrofe posa en dubte el funcionament dels poders–. En els principis d’una catàstrofe, uns l’anuncien i altres, els més, la neguen” (Antonio Rodríguez de la Heras). Les evidències ja no són fenòmens aïllats, són avisos reiterats que no volem escoltar. La magnitud del problema i la manca de voluntat o la incapacitat de rectificar ens du a ignorar-les. De vegades, fins i tot quan és clara la necessitat de canviar de camí, les circumstàncies obliguen a seguir endavant, com passa en una autopista, que hem de seguir avançant fins que no hi ha una sortida. Un aspecte molt important que permet entendre el perquè de la nostra incapacitat de reaccionar davant de les evidències és la relació entre accident i velocitat. Paul Virilio defensa que “avui en dia hem inventat un temps accidental. És a dir, un instant que no participa ni del passat ni del futur i que és fonamentalment inhabitable.”

Un accident és algun tipus de rupturaamb la continuïtat. Vivim en un temps en què la velocitat marca un trencament amb elpassat i el futur. Som “subjectes dromològics”, perquè vivim en la instantaneïtat, la ubiqüitat i la immediatesa, que ens han portat al límit del nostre propi poder, amb l’amenaça d’haver-lo de delegar en màquines (ordinadors, contestadors automàtics, aparells eficaços en l’ordre d’aquesta acceleració del temps que se li escapa per complet a l’home). Perdem la “profunditat de camp” i això degrada les nostres relacions amb el nostre medi ambient. Bauman ho concreta encara més quan diu que “l´encongiment de l´espai elimina el flux del temps. Els habitants del primer mónvivim en un present permanent, passem per una successió d'episodis higiènicament aïllats del seu passat i del seu futur. Estem sempre ocupats i sempre “ens falta temps”, ja que els moments no es dilaten –una experiència idèntica a la del temps “ple a vessar”–. En aquest sentit, una de les patologies de la velocitat és que la capacitat de reaccionar a temps per poder corregir el nostre rumb és cada cop més petita o gairebé nul·la. Sabem que els avions, per poder fer una maniobra, necessiten començar-la molt temps abans d’arribar al lloc on l'han d'efectuar.

La reacció davant d’una situació límit ve condicionada per la percepció que es té del perill. En aquest sentit, torna a la memòria la històriade la granota de Bateson. Imaginem que agafem una cassola plena d'aigua, posem a dins una granota i escalfem l'aigua molt suaument; tant, que per a la granota no hi hagi cap moment en què pugui percebre la variació tèrmica respecte el moment anterior. Si falta aquesta capacitat de discernir la diferència entre una temperatura “suportable” i una temperatura “letal”, la granota acabarà bullida perquè mai no arribarà a poder decidir quan és el moment de saltar fora de la cassola. La pregunta és, doncs, quan serem capaços de visualitzar el perill: ¿potser quan sigui massa tard?

Cal destacar, d'altra banda, el paper paralitzantde l’excés d’informació. Aquest és com unasubstància que ens permet mantenir la nostra lucidesa (sabem perfectament quina és la nostra situació) però paralitza del tot la nostra capacitat d’actuar, a l’estil de la substància subministrada als gats que l’escriptor Murakami descriu en una escena esfereïdora de la seva novel·la “Kafka a la platja”. El fet és que, per poder percebre la magnitud del risc del nostre model de vida (les evidències inadvertides) i poder reaccionar decididament, i així assumir el principi de responsabilitat envers les generacions que encara no han nascut (Hans Jonas) cal, tal i com defensa Bateson, un canvi de premisses (no podem fer servir les mateixes ulleres per veure la realitat), i aquest, sens dubte, és l’aprenentatge més difícil.

Ens resulta més agradable escoltar el cant de les sirenes, preferim no haver de renunciar ni als nostres privilegis reals ni als imaginaris, i en el fons, mal que ens pesi, ens sentim identificats amb la frase de Georges Bush jr., quan va afirmar amb tota rotunditat que “el nostre nivel de vida no és negociable”. Vivim un estat d’addicciói ens costa desintoxicar-nos perquè constantment anem rebent inputs massa llaminers. I per acabar-ho d’adobar, estem lligats en una roda on l’urgent ho és sempre tant, que el moment de l’important mai no arriba.

Tanmateix, la catàstrofe és, avui, la previsió més realista del que ens pot passar en un

lapse de temps no gaire llunyà. Estem exposats a una col·lecció de bombes de rellotgeria que coneixem abastament: la climàtica, l’energètica,la financera, la demogràfica, la hídrica, l’alimentària...

Al mateix temps, ens trobem que aquells qui ens prevenen sobre les catàstrofes que s’apropen són vistos com a profetes del malastruc. Una de les reflexions més interessants sobre una possible “pedagogia de les catàstrofes” és la que ens va oferir Jean-Pierre Dupuy, que en un text recent va recollir unes consideracions de Gunther Anders al voltant de la història mítica de Noè i el diluvi universal (citat per Marco Deriu). Noè, tip d’anunciar constantment una catàstrofe que no arribava i que ningú no es prenia seriosament, va decidir presentar-se a la plaça pública vestit de dol. Quan la gent se li acostava per interessar-se pels seus morts, Noè els deia que els difunts eren ells. La gent se’n reia i quan li preguntaven quan havia passat l’esdeveniment ell responia que demà, i que ell era allà amb ells per poder invertir el temps i plorar avui els morts de demà, perquè demà passat seria massa tard. Un cop a casa, Noè va rebre la visita d’un fuster, d’un paleta... bé, la resta de la història ja la coneixem (la construcció de l’arca).

Per sortir de l’estat de passivitat hipnòtica, no hi ha res millor que una clatellada. Gairebé tothom ha experimentat l’estat de lucidesa, malgrat que passatgera, després del xoc. El problema és com dilatar-ne la memòria. No resulta gens fàcil, perquè no podem oblidar que una altra patologia de la velocitat és l’absència de memòria a llarg termini. Així ho resumeix Aldous Huxley: “que els homes no aprenen de la història és la més important de totes les lliçons de la història”. (…) Paul Virilio proposa impulsar

museus de les catàstrofes i fins i tot estudis universitaris.

Però, tal i com ens recorda Serge Latouche, les conseqüències de les clatellades també poden anar en el mal sentit. En un dels seus llibres més recents, N. Klein defensa que el poder (l’oligarquia neoliberal i neoconservadora) se n’aprofita alegrament de les catàstrofes, i fins i tot en provoca per tal d’imposar les seves solucions, desastroses per a les classes populars però beneficioses als seus interessos a curt termini (polítiques de l’administració Bush a Luisiana i Iraq). El poder alimenta el descontrol per poder justificar un augment de control: és l’estat d’emergència sistemàtic. O també exerceix un control ideològic sobre la societat, com en el cas desconcertant de la societat japonesa.

Cal imaginar la catàstrofe com alguna cosa real que pot passar (o ja està passant), per poder evitar el pitjor i l’irreversible. Visualitzant-la, trobem les raons suficients per intentar respondre la pregunta que queda oberta: què cal canviar? Què podem canviar?

La primera rebel·lió passa per la indisponibilitat a la manipulació sistemàtica (informació i comunicació), és a dir, no ser-ne subjectes actius ni passius. En aquest sentit, és bo que ens concebem i organitzem com a nusos d’una xarxa, o xarxa de xarxes; és a dir, com a sinapsi d’una intel·ligència col·lectiva.

Hauríem de poder gestionar el nostre temps com a recurs propi, gairebé com una part de la nostra energia personal. Hem d’aconseguir reapropiar- nos del nostre temps, dilatar-lo des de dins, i no permetre que l’encongiment de l’espai i la velocitat en bloquegin el flux (Bauman). Hem de retrobar temps. Si no, no hi haurà canvi.

També seria bo de pensar en termes generacionals. Adonar-nos que en dues generacions hem perdut gran part del patrimoni de coneixements i experiències que ha estat el dels nostres besavis. Preguntar-nos quin bagatge poden necessitar les generacions que ens segueixen per fer front a la realitat que els estem lliurant.

Ja en l’esfera axiològica, ens trobem amb la necessitat de reinventar valors, o redescobrir-los. Sobretot, obrir la porta a una era postmaterialista (J. Pigem) que ens permeti donar màxima importancia a les coses que no es paguen amb diners i recuperar els valors compartits, els relacionals. Davant del poder descarat de l’abstracció cal oposar la dignitat obstinada de la vida concreta. Ens cal abandonar el model de l’èxit televisat i fugir de la necessitat de la resposta massiva, que avui es busca en les xarxes socials, per poder retrobar la mesura de la reciprocitat, base fonamental per enfortir el teixit relacional. Cal arribar fins allà on es pot correspondre. Per poder-ho aconseguir, cal renunciar al mite de la velocitat, això sí, sense renunciar al moviment.

I per acabar, la difícil empresa de substituir l’ideal d’excel·lència pel de suficiència, és a dir, assolir la qualitat necessària amb la mínima dispersió de materials, energia i temps. Deixant enrere l’elitisme com a model implícit, cal concentrar els majors esforços a resoldre les necessitats de base de tothom i no les pseudonecessitats dels privilegiats. I no ens confonguem: això no significa caure en els errors de l’anomenada “societat del benestar”, on la gent ens hem convertit en simples usuaris de serveis, sense cap mena de compromís. Al contrari, seria bo entrar en la lògica dels béns comuns i formar en aquesta lògica les generacions que pugen.

Revista Nou Horitzons 202, any 2011, pàgs. 58-64