144: Alger Sans i Jordi Vallverdú, Societat, politica I COVID-19

D'igual manera que la salut, la malaltia rarament és el resultat d'un únic procés, sinó la suma al llarg del temps i l'espai d'una munió de variables que conflueixen per a ocasionar un esdeveniment final. Si no tenim la capacitat d'advertir les variables (culturals, econòmiques, psicològiques, socials, genètiques...) que formen realment part del procés que condueix a una pandèmia, no estarem entenent res.

… la ciència és un fet cultural i, com a tal, n'hi ha més d'una. Això és fa palès, sobretot en els casos que toquen amb la salut; concepte, aquest darrer, determinat per elements socials que disten d'estar totalment classificats en un coneixement sistemàtic. El control social, la distribució social de les cures, la responsabilitat en relació al grup o la col·lectivitat, les pràctiques higièniques sistemàtiques, les tradicions mèdiques, la identificació de la primordialitat entorn del conjunt i no pas de l'individu, poden ser elements divergents si analitzem països com Corea del Sud, Japó, Itàlia o França. Al mateix temps cal tenir en compte la capacitat en recursos de cada respectiu sistema sanitari. Quan es té en compte això és quan ens podem plantejar que en el procés d'erradicar una epidèmia, poden convergir molts factors, els quals cal tenir en compte si volem ser eficients.

… les teories científiques són emprades, rebregades, corregides i modificades a partir de múltiples factors que, adés són molt rellevants, adés passen a ser totalment marginals; fins que s'obté allò inicialment buscat o en allò en que s'ha convertit després d'anys d'investigació quan, per exemple, ha avançat tant en una línia, que ha tornat obsoleta la via d'acció inicialment proposada. S'ha d'entendre que, qui s'enfronta a un problema, ho fa sempre des d'un grau d'ignorància (Gabbay & Woods, 2005), situant primer el coneixement del que disposa, per tal de donar sentit a allò que desconeix i, a la vegada que sorgeixen pedaços d'incommesurabilitat, intentant capir això que s'escapa, emprant cada un dels elements que conforma la nostra vida interior. Ens referim a creences, cosmovisions, disputes interiors, expectatives, preocupacions familiars, etc., factors tots ells que tenen a veure directament amb la societat on s'està duent a terme la investigació i que, per tant, ofereixen el punt de vista cultural des d'on es treballa amb un coneixement considerat universal.

La gestió de la ignorància és més important que la del coneixement, car imposa a aquest segon la pressió d'improvisar i innovar constantment, en situacions que moltes vegades escapen als mètodes d'explicació clàssics que aquella àrea considera com a vàlids i que, per tant, es necessita donar compte d'allò ignot per virtut d'un valor epistèmic alternatiu (Magnani, 2017: 1). Això és, abduint una hipòtesis possible que, lluny de voler respondre al problema concret, té la funció de marcar una nova via d'acció, resoldre un puzle (Aliseda, 2006), incomplet pels marges i en el que hi manquen peces, les quals emplenem a partir de les que ja han encaixat, recombinant-les, oferint així una sortida a l'atzucac al que s'havia arribat. Evidentment, no és el mateix generar aquesta peça que considerar-la com a viable. I en aquest procés hi intervenen infinitat de mecanismes cognitius, per tal de trobar l'encaix entre això generat i el coneixement ja adquirit.
Aquest és un procés dinàmic, en què hi ha un element que podem considerar com a creatiu (Sans, 2017), el qual queda obert, car la hipòtesi que serveix per adquirir un coneixement, a la vegada pot modificar el que s'investiga, creant una sinergia en que els éssers humans podem ser considerats generadors i consumidors de coneixement (Hintikka, 2007).

Aquest és un escenari totalment diferent a la caricatura que conservem en l'imaginari col·lectiu, el qual passa per alt els anys que fan falta per tirar endavant una investigació, els errors que es cometen i, fins i tot, el fet que s'investigui el mateix per múltiples vies, acumulant infinitat de fracassos, fins que s'arriba a alguna conclusió, la qual tornarà a estar en estat de contrastació; fins i tot mentre estigui sent utilitzada.

https://www.pensem.cat/noticia/99/societat/politica/covid-19/cultures/cientifiques/epidemiologia?fbclid=IwAR1bK8wT7coh-UXtnNN1aEGowb5qt5Zpt7ihJuHutzJzAIIOw4NJEyuY36U