170: Quim Brugué, Covid-19: l´última empenta cap al col·lapse democràtic?
Hem construït una democràcia arrogant, pensant que era l’eina al servei de la nostra voluntat sense límits. Una democràcia, per tant, infantil en la seva incapacitat per posar fre als nostres impulsos i superba en la seva incapacitat per reconèixer-la fràgil i imperfecta. Així doncs, de la mateixa manera que no sortirem enfortits d’aquesta crisi pensant, com suggereix Piotr Petróvich, que som millors que les estrelles, la nostra democràcia tampoc sortirà enfortida si la pretenem infal·lible i deïficada.
Però sembla que així, infal·lible i deïficada, és com la pretenem. Ni tan sols estem esperant a superar la pandèmia per passar comptes i condemnar els errors intolerables de les nostres institucions i els nostres representants. No entenem -i molt menys tolerem- que nosaltres, humans totpoderosos, instem al fet que se solucioni la pandèmia i que aquesta segueixi sense resoldre’s. No entenem -i molt menys tolerem- que les nostres decisions democràtiques siguin discutibles i controvertides. No entenem -i molt menys tolerem- que la democràcia cometi errors i, en definitiva, es mostri vulnerable davant de situacions que la sobrepassin. No entenem -i molt menys tolerem- que la democràcia sigui el govern dels ratolins i no el d’uns homes que es creuen Déus.
Per a molts, passar comptes a la democràcia i mostrar-se intolerable amb els seus límits és el camí per millorar-la. No ho comparteixo. La democràcia és vulnerable i limitada perquè és el govern d’uns homes vulnerables i limitats. I no reconèixer-ho no la millora sinó que la destrueix, la converteix en allò impossible. No puc evitar recordar l’extraordinari llibre de Jared Diamond ‘Col·lapse‘, on l’autor ens mostra com una societat pereix quan entra en un bucle en el que sap allò que la porta al col·lapse però no pot parar de fer-ho. Les comunitats de l’illa de Pasqua van sucumbir com a resultat de la desforestació, però no podien parar de tallar arbres per oferir-los als Déus que havien d’evitar-la. La gran pedra havia començat a rodar pel pendent i, per tant, era ja imparable. El mateix ens passa amb la nostra democràcia, l’estem sacrificant a l’altar de la nostra arrogància humana. Exigint-li solucions divines estem oblidant la seva naturalesa humana i, potser, tant de bo m’equivoqui, estem llançant-la pel pendent que inevitablement la portarà al col·lapse.
Comentaris