Crim i engany.







La necessitat de veritat és més sagrada que cap altra. Però mai no se’n fa menció. Fa por llegir quan hom s’ha adonat de l’enormitat i la quantitat de falsedats materials exposades sense vergonya, fins i tot en els llibres dels autors més reputats. Llavors llegim com si beguéssim d’un pou dubtós. (...)

 

Amb més raó és vergonyós tolerar l’existència de diaris dels quals tothom sap que cap col·laborador no hi podria ser-hi si no consentís a vegades alterar conscientment la veritat. El públic e malfia dels diaris, però la seva malfiança no el protegeix. Sabent en línies generals que un diari conté veritats i mentides, reparteix les notícies entre aquestes dues seccions, però a l’atzar, en relació amb les seves preferències. Així és lliurat a l’error. Tothom sap que quan el periodisme es confon amb l’organització de la mentida constitueix un crim. Però tothom creu que és un crim que no es pot castigar.

 

Simone Weil, L’arrelament

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"