holocaust (diccionari Reyes Mate).


Paul Ricoeur deia que quan moren els testimonis d'un esdeveniment passat la memòria es dissol en història, és a dir, deixem de preguntar-nos pel sentit que aquell passat pugui tenir per al present i ens concentrem a conèixer tan bé com sigui possible què va ser el que va passar. Aquesta idea, que tants historiadors i assagistes comparteixen, es pot aplicar a la primera guerra mundial, però en absolut a Auschwitz. Una i l'altre són esdeveniments passats però estan fets d'una pasta diferent.

Els historiadors, efectivament, han explicat satisfactòriament com i per què va passar la gran guerra, però no hi ha manera d'explicar el perquè de l'Holocaust. És veritat que coneixem al detall com va passar, però segueix sent incomprensible. No hi ha proporció entre les causes adduïdes i el que realment va tenir lloc. Es diu, per exemple, que els jueus eren els amos de les finances del món, però ¿com es pot explicar que assassinessin els més pobres? Altres diuen que controlaven el poder, però llavors ¿com es pot explicar l'assassinat d'un milió de nens?

El poble jueu va ser condemnat a desaparèixer no per res que fes sinó pel fet de néixer jueus. Aquesta monstruositat, portada a terme davant la indiferència del 90% dels europeus però amb la complicitat d'importants sectors de la societat, això és el que no hi ha manera d'explicar raonablement. Però allò que és incomprensible i impensable va passar. I això ho hem de recordar. La memòria no consisteix tant a recordar-nos del turment que va patir el poble jueu com a tenir present que l'ésser humà va fer allò que ni tan sols va ser capaç d'imaginar. Aquesta memòria és la que ens pot salvar de noves barbàries. Per això el significat d'Auschwitz perdura al llarg del temps i no s'esgota amb la mort dels supervivents. Si el que caracteritza la memòria és fer valer la dimensió moral del passat per al present, el que s'ha de dir és que la memòria d'Auschwitz segueix vigent.

Els testimonis d'aquell infern xifren aquesta dimensió moral en el valor que donem al patiment de les víctimes. Si volem fer-los justícia i que la barbàrie no es repeteixi, el que se'ns demana és que entenguem «que el patiment és la condició de tota veritat». Aquest mandat, ben pensat, obliga a molt perquè ens exigeix pensar la política i l'ètica, per exemple, com a respostes al patiment aliè. Una cosa tan ritual com recordar Auschwitz hauria de significar pensar la política en temps de crisi tenint en compte les seves conseqüències entre la població més vulnerable. És veritat que no hi ha polític que s'ho valgui que no intenti pal·liar efectes perjudicials de les seves decisions, però és indubtable que les prenen guiats per altres interessos, es diguin mercat, vots o poder.

Tan cert com que el sentit moral de la memòria no es jubila als 70 anys és que estem assistint al seu envelliment. Pensem en la Unió Europea, un projecte que va néixer, com no deixava de repetir Jorge Semprún, als camps de concentració. Mentre va estar viva aquella memòria en els polítics, Europa es va anar construint. Quan ha aparegut una generació de dirigents cansats de mirar cap enrere, s'enfoquen els conflictes que van apareixent amb mentalitat nacionalista. Angela Merkel trenca una manera d'entendre la política basada en la responsabilitat històrica, que sí que van tenir Adenauer, Brandt, Schmidt i Kohl.

A Espanya està passant el mateix. Sovintegen els historiadors, escriptors i polítics que diuen que estan farts de tanta memòria. ¡Però si el que ha manat i mana és l'oblit! Com que Auschwitz ens queda lluny, concentren els seus atacs en la memòria de la guerra civil o de la transició política. Diuen, per un costat, que la memòria obre ferides innecessàriament perquè aquí ja es va produir la reconciliació quan els fills dels vençuts i dels vencedors es van trobar en l'antifranquisme. ¡Com si l'abraçada de Fraga i Carrillo esborrés les responsabilitats del franquisme i de l'estalinisme! Altres, com Javier Cercas en la seva novel·la El impostor, ataquen la memòria històrica perquè és l'humus d'una hipocresia social que hem hagut de cultivar a l'engròs en la transició i després. Sembla que aquí ningú era alguna cosa si no s'inventava un passat antifranquista, com va fer el protagonista de la seva novel·la, Enric Marco, fabricant-se un historial de deportat en un camp de concentració on no va estar mai.Marco no és, per descomptat, el primer impostor de la sèrie. A Alemanya n'hi va haver diversos. Però a ningú se li va acudir desprestigiar la memòria sinó accentuar els seus controls per salvaguardar una figura, la memòria dels testimonis, sense la qual Auschwitz perdria la seva capacitat interpel·lativa, aquesta que avui actualitzem.

Reyes Mate, La història i la memòria, el periódico.cat, 03/02/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"