Biologia i el perfil del maltractador.
 |
| El Roto
Com reaccionem davant d'una agressió masclista?
|
Les xifres sobre dones assassinades per les seues parelles són alarmants
(Organització Mundial de la Salut, 2011), per la qual cosa la violència de
gènere s’ha convertit en un tema de rellevància de salut pública. Una gran part
de les investigacions actuals en aquesta temàtica s’ha focalitzat en l’estudi
de les conseqüències de la violència sobre la salut de les víctimes. No obstant
això, no s’ha prestat la mateixa atenció als tipus d’homes penats per violència
contra la dona en l’àmbit domèstic o maltractadors, als factors que fan
possible la perpetració de l’acte violent i a la intervenció psicoterapèutica i
neuropsicològica que possibilite un tractament eficaç per a facilitar-ne la
reinserció.
El perfil dels maltractadors està ben descrit per la psicologia
social i de la personalitat, que han remarcat com a característiques una alta
dependència emocional i una baixa autoestima i assertivitat en les relacions
socials. A més, generalment presenten esquemes cognitius hostils, com actituds
degradants i masclistes respecte a les dones, junt amb sentiments inadequats
envers si mateixos i les seues parelles, que es tradueixen en gelosia
patològica. Això porta a una incapacitat per a resoldre els conflictes mitjançant
mecanismes madurs, com la negociació o la cooperació empàtica, la qual cosa
desencadena la violència (Farrell, 2011). Les investigacions psicobiològiques
amb maltractadors són gairebé inexistents i això dificulta en gran mesura la
formulació d’hipòtesis inicials. L’estudi d’aquestes variables permetrà
optimitzar i millorar les teràpies actuals, que tenen una eficàcia limitada
(Echeburúa-Odriozola et al., 2010).
Però no tots els maltractadors són iguals en personalitat, esquemes
cognitius, variables psicosocials i culturals i, per extensió, en
característiques biològiques predisposadores a la violència. En aquest sentit,
han estat classificats en dues categories en funció de la seua reactivitat
simpàtica (conjunt de nervis que ens preparen per a l’acció) a l’estrès o la
seua predisposició psicofisiològica per a confrontar-lo. Els de tipus I actuen
amb premeditació i tendeixen a mostrar un baix arousal o reacció
conductual d’alerta o d’atenció a l’aparició d’un estímul per a afrontar
l’estrès i solen presentar una violència més proactiva. D’altra banda, els de
tipus II (objecte de la nostra investigació) reaccionen de manera violenta
impulsivament i estan més activats fisiològicament abans que aparega
l’estressor o qualsevol estímul que produesca un desequilibri en l’organisme
(Gottman et al., 1995).
L’absència de treballs amb una perspectiva integral en l’estudi dels
maltractadors i de la violència i l’empatia ens va portar a aventurar-nos i a
recopilar la major quantitat de dades possibles per a desenvolupar la
metodologia d’investigació adequada que ens permetés analitzar la resposta
psicobiològica dels maltractadors impulsius (prèviament seleccionats en funció
del seu perfil psicològic i criminològic). Dissenyàrem una situació de
laboratori específica que resultés estressant per a aquesta població i que, per
tant, suscités una resposta d’estrès. En aquest sentit havien de parlar davant
d’avaluadors (amb paritat de gènere) al voltant de la llei de violència de
gènere i de la seua situació particular després de la denúncia presentada per
la seua exparella. A més, eren interrogats per tal de suscitar una reacció
emocional amb qüestions relacionades amb la llei sobre la violència de gènere i
la seua percepció com a justa/injusta. Es registraren variables hormonals,
immunològiques, psicofisiològiques (activitat electrodèrmica i freqüència
cardíaca), psicològiques i neuropsicològiques al llarg de tota la situació per
veure com es preparen, com responen i com tornen a la normalitat.
En aquest estudi hem trobat que davant l’estrès hi ha una menor producció
de la principal hormona que s’hi relaciona, el cortisol (producte final de
l’eix hipotàlem-pituïtari-adrenal). Aquesta hormona actua com a fre de l’eix
hipotàlem-pituïtari-gonadal i disminueix així la producció de testosterona,
l’hormona que facilita l’expressió de la violència (Terburg et al., 2009).
Tradicionalment s’havia pensat que la testosterona mantenia una relació causal
amb la violència. No obstant això, actualment se la considera com un factor modulador,
els increments del qual semblen augmentar la probabilitat de comportar-se de
manera violenta (Moya-Albiol, 2010). Aquesta modulació pot produir-se i afectar
distintes capacitats cognitives que alteren el processament de la informació. A
més, aquest augment de la testosterona sembla que produeix un empitjorament
temporal de l’empatia cognitiva i de l’afecte negatiu, és a dir, que empitjora
la capacitat per a prendre la perspectiva mental i entendre els pensaments i
sentiments de les altres persones i augmenta les emociones negatives com ara
l’ansietat, la ràbia i el mal humor (Romero-Martínez et al., 2013c). Així, els
maltractadors mostren dificultat temporal per a posar-se en el lloc de les
víctimes i es deixen portar per la ira. Per tant, concloguérem que el
desequilibri entre els nivells de testosterona i cortisol facilita la
predisposició a la violència, i el quocient entre ambdues hormones (la ràtio
testosterona-cortisol) sembla ser un indicador vàlid dels d’homes violents o
maltractadors impulsius (Romero-Martínez et al., 2013a).
La impulsivitat pot ser detectada mitjançant la conductància de la pell, marcador
del sistema nerviós autònom (Gottman et al., 1995). Els maltractadors impulsius
presenten una hiperreactivitat electrodèrmica, és a dir, un major increment en
la conductància de la pell abans que aparega l’estímul estressant (Babcock et
al., 2005). Per tant, els maltractadors es preparen abans que l’amenaça s’haja
fet present o es mantenen en un estat d’alta vigilància, cosa que disminueix el
llindar perquè aparega la violència. A més, aquests mantenen l’activació
després de ser interrogats sobre la violència de gènere (opinions i experiència
personal) (Romero-Martínez et al., 2013d). En línia amb això, l’estudi de les
mesures cardiovasculars va revelar que aquests maltractadors presenten una
predominança del sistema nerviós simpàtic sobre el parasimpàtic en la resposta
d’estrès relacionada amb la violència. Per això, concloguérem que mostraven
dèficits en la regulació emocional, de manera que es redueix així el llindar
perquè es produesca la violència. D’altra banda, els increments de la
vigilància o de l’activació general del cos (definits en termes de major
resposta cardiovascular i electrodèrmica davant l’estrès) semblen estar
relacionats amb els augments de testosterona experimentats (Romero-Martínez et
al., 2013d). A més, aquesta hipervigilància o excessiva activació general del
cos pot millorar la seua capacitat immunitària (mesurada amb la resposta d’una
substància que està en la saliva, les llàgrimes i la llet materna, coneguda
como immunoglobulina A, que ens defensa d’agressions externes per substàncies
que poden ser nocives per al propi cos) davant la tasca estressant descrita,
així com l’autoestima i, en general, el seu estat de salut (Romero-Martínez et
al., 2014). Vol dir això que els maltractadors es comporten de manera violenta
perquè l’expressió de la violència milloraria la seua salut i el seu estat
psicològic? No podem respondre de manera taxativa; més encara: és important
ressaltar el paper de les característiques de personalitat, ja que els canvis
únicament ocorren en aquells maltractadors amb baixa autoestima, amb signes de
psicopatologia i amb una alta rigidesa cognitiva. També presenten escasses
habilitats empàtiques, la qual cosa portaria a una limitada capacitat per a
posar-se en el lloc de l’altre (Romero-Martínez et al., 2013c). Ben al
contrari, la violència tindria conseqüències negatives per a la immunitat i la
salut dels homes sense antecedents de maltractament o violència
(Romero-Martínez et al., 2014). Per tot això, concloguérem que infligint la
violència contra les seues parelles, els maltractadors obtenen sensació de
poder que reforça la seua salut. Però, per què utilitzen la violència
específicament contra les seues parelles? Vam hipotetitzar que la baixa
autoestima fa que mostren la violència només amb les seues parelles (i a
vegades, també la seua descendència), després d’un llarg procés en què han
marcat el seu domini i poder sobre les víctimes, ja que fora d’aquest àmbit se
senten inferiors als altres.
Hi ha aspectes de la seua infantesa que predisposen cap a l’abús de la
força i perpetuen el denominat cicle de la violència? Per a respondre aquesta
qüestió, seria necessari un estudi retrospectiu. Amb les dades que arreplegàrem
vam observar que la presència de maltractament durant la infància incrementava
la probabilitat de presentar dependència de l’alcohol durant la vida adulta, i
això facilita l’expressió de la ira (Romero-Martínez et al., 2013b). El consum
d’alcohol produeix dèficits importants en diverses capacitats cognitives,
especialment en la flexibilitat cognitiva i en l’empatia, és a dir, en les
habilitats per a presentar un comportament socialment acceptable
(Romero-Martínez i Moya-Albiol, 2013). No obstant això, altres factors
prenatals, com una exposició excessiva a la testosterona abans del naixement,
poden disminuir la capacitat d’empatitzar i poden facilitar l’aparició de la
violència. Com a conseqüència d’aquesta exposició tindrien un cervell
excessivament masculí amb un sistema emocional pobre. A més, els andrògens
podrien ser parcialment responsables de l’excessiva impulsivitat, cosa que, a
més, pot portar a un menor control d’impulsos marcat per l’aparició de
violència i el consum d’alcohol. Per tant, les influències en les primeres
etapes de la vida són fonamentals per a la violència i l’empatia durant
l’adultesa. Poden predisposar el cervell a la violència, i junt amb el consum
d’alcohol i altres substàncies d’abús, disminuir el control dels impulsos, de
manera que es facilita així la violència contra les dones.
Un elevat percentatge de maltractadors abusa o depèn de l’alcohol o altres
drogues. A més a més, els maltractadors alcohòlics són els més violents. I
encara que la resta de maltractadors no s’extralimite en aquestes substàncies,
pot haver perpetrat l’acte violent sota els seus efectes. El consum crònic
d’aquesta substància s’ha relacionat amb dèficits en diferents competències
cognitives, com la memòria de treball, l’atenció i l’aprenentatge verbal, la
presa de decisions, les habilitats verbals i la memòria a llarg termini
(Romero-Martínez i Moya-Albiol, 2013). De tots els dèficits presents en els
alcohòlics, aquells que s’han estudiat de manera més extensa han estat els de
les funcions executives o el conjunt d’habilitats cognitives que ens ajuden a
planificar i executar el comportament i la memòria, fonamentalment per la seua
major vulnerabilitat als efectes tòxics de l’alcohol, però també per la
importància que tenen en l’adequació social, el pronòstic de la malaltia i les
queixes subjectives dels mateixos pacients, la vida dels quals es veu greument
llastada per l’adopció de decisions inadequades. Així i tot, com hem explicat
anteriorment, hi ha maltractadors que no fan un consum crònic d’alcohol; per
això ells no presenten aquests dèficits i la manifestació del comportament
violent deu tenir una altra explicació. La perpetració de l’acte violent sota
els efectes de l’alcohol o per fer-ne un consum agut es podria explicar per
mitjà de la hipòtesi plantejada en l’Alcohol Myopia Model (AMM), que afirma que
el consum d’alcohol deteriora el processament cognitiu dependent de l’atenció
(Giancola et al., 2011). D’aquestes dues maneres es restringeix la percepció de
la informació externa i interna per a focalitzar la percepció conscient en un
petit nombre d’estímuls sortints i incrementar així la probabilitat de
reaccionar de manera violenta quan es descuida una part de la informació.
Com a psicòlegs humanistes i científics, som renuents a acceptar que
aquestes persones no tinguen possibilitat de restaurar-se i reconduir la seua
agressivitat. Malgrat que tinguen una escassa capacitat per a posar-se en el
lloc de l’altre, el maltractadors reactius/impulsius sí que són capaços de
sentir remordiments i demanar perdó pel que han fet (en la majoria del casos),
és a dir, tenen empatia emocional. Per això és important treballar en empatia
per tal de trencar el cicle de la violència. La seua violència podria ser una
continuació d’aquella de què foren víctimes durant la seua infància. Com a
conseqüència, desenvoluparen un limitat sistema emocional. És molt important
que les futures investigacions tinguen en compte els aspectes esmentats perquè
la violència masclista va més enllà d’homes sexistes que perpetuen els valors
patriarcals. Gràcies als nostres estudis ens adonem que els maltractadors tenen
una pobra regulació emocional, tant en l’àmbit biològic com en el psicològic, i
per això és fonamental treballar la descodificació emocional (per a no
malinterpretar les emocions i que desencadenen la resposta violenta). També és
rellevant intervenir en els dèficits neuropsicològics que presenten, ja que
entrabancarien l’aprofitament de les teràpies psicològiques, així com el
tractament de la dependència de l’alcohol, que és fonamental per a la
perpetració i la perpetuació de la violència. Els estudis de neuroimatge, basats
en la realització de fotografies del cervell humà davant diferents tasques i
l’obtenció d’imatges que indiquen quina és l’activació en diferents parts del
cervell, poden complementar les dades obtingudes per les diverses variables
esmentades, el que enriquiria els resultats obtinguts. En el moment actual no
disposem de fàrmacs efectius per al tractament de la violència contra les
dones, però el desenvolupament de programes d’intervenció psicoterapèutica i de
rehabilitació neuropsicològica assenyala una via d’esperança. La consideració
dels marcadors psicobiològics de predisposició a la violència en aquest tipus
de maltractadors obre una porta a la prevenció i la intervenció en el camp de
la violència contra les dones.
Ángel Romero Martínez,
Marisol Lila i Luis Moya Albiol, El perfil del maltractador
masclista. Què ens diu la seua biologia?, Mètode 82, Estiu 2014
Referències
Babcock, J. C.; Green, C. E.; Webb, S. A. i T. P. Yerington, 2005.
«Psychophysiological Profiles of Batterers: Autonomic Emotional Reactivity as
It Predicts the Antisocial Spectrum of Behavior among Intimate Partner
Abusers». Journal of Abnormal Psychology, 114(3): 444-455. DOI: <10.1037/0021-843X.114.3.444>.
Echeburúa-Odriozola, E.; Sarasua-Sanz, B.; Zubizarreta-Anguera, I.;
Amor-Andrés, P. J. i P. De Corral-Gargallo, 2010. «Variables predictoras del
rechazo, abandono y fracaso terapéutico en hombres violentos contra su pareja
tratados psicológicamente en un marco comunitario». International Journal of
Clinical and Health Psychology, 10: 403-420.
Farrell, H. M., 2011. «Batterers: a Review of Violence and Risk Assessment
Tools». Journal of the American Academy of Psychiatry and the Law, 39: 562-574.
Giancola, P. R.; Duke, A. A. i K. Z. Ritz, 2011. «Alcohol, Violence, and
the Alcohol Myopia Model: Preliminary Findings and Implications for Prevention».
Addictive Behaviors, 36: 1019-1022. DOI: <10.1016/j.addbeh.2011.05.006>.
Gottman, J. M.; Jacobson, N. S.; Rushe, R. H. i J. W. Shortt, 1995. «The
Relationship between Heart Rate Reactivity, Emotionally Aggressive Behavior and
General Violence in Batterers». Journal of Family Psychology, 9: 227-248.
Moya-Albiol, L., 2010. Psicobiología de la violencia. Pirámide. Madrid.
Organització Mundial de la Salut, 2011. Multi-country Study on Women’s Health
and Domestic Violence Progress Report. OMS. Ginebra.
Romero-Martínez, A.; González-Bono, E.; Lila, M. i L. Moya-Albiol, 2013a.
«Testosterone/Cortisol Ratio in Response to Acute Stress: A Possible Marker of
Risk for Marital Violence». Social Neuroscience, 8(3): 240-247. DOI: <10.1080/17470919.2013.772072>.
Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Catalá-Miñana, A.; Williams, R. K. i L.
Moya-Albiol, 2013b. «The Contribution of Childhood Abuse and Early Androgen
Exposure to Impairments in Socio-cognitive Skills in Intimate Partner Violence
Perpetrators with High Alcohol Consumption». International Journal of
Environmental Research and Public Health, 10(8): 3753-3770. DOI: <10.3390/ijerph10083753>.
Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Sariñana-González, P.; González-Bono, E. i
L. Moya-Albiol, 2013c. «High Testosterone Levels and Sensitivity to Acute
Stress in Perpetrators of Domestic Violence with Low Cognitive Flexibility and
Impairments in Their Emotional Decoding Process: A Preliminary Study».
Aggressive Behavior, 39(5): 355-369. DOI: <10.1002/ab.21490>.
Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Williams, R. K.; González-Bono, E. i L.
Moya-Albiol, 2013d. «Skin Conductance Rises in Preparation and Recovery to
Psychosocial Stress are Related to Impulsivity and Testosterone in Intimate
Partner Violence Perpetrators». International Journal of Psychophysiology,
90(3): 329-333. DOI: <10.1016/j.ijpsycho.2013.10.003>.
Romero-Martínez, A. i L. Moya-Albiol, 2013. «Neuropsychology of
Perpetrators of Domestic Violence: The Role of Traumatic Brain Injury and
Alcohol Abuse and/or Dependence». Revista de Neurología, 57(11): 515-522.
Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Conchell, R.; González-Bono, E. i L.
Moya-Albiol, 2014. «Immunoglobulin A Response to Acute Stress in Intimate
Partner Violence Perpetrators: The Role of Anger Expression-out and
Testosterone». Biological Psychology, 96: 66-71. DOI: <10.1016/j.biopsycho.2013.11.009>.
Terburg, D.; Morgan, B. i J. van Honk, 2009. «The Testosterone–cortisol
Ratio: A Hormonal Marker for Proneness to Social Aggression». International
Journal of Law and Psychiatry, 32(4), 216-223. DOI: <10.1016/
Ángel Romero Martínez. Investigador postdoctoral del departament de
Psicobiologia. Universitat de València.
Marisol Lila. Professora titular del departament de Psicologia Social.
Universitat de València.
Luis Moya Albiol. Professor titular del departament de Psicobiologia.
Universitat de València.
© Mètode 82, Estiu 2014.
Comentaris